FRANCESC BETRIU

Alguns el recorden per dirigir La Plaça del Diamant. D'altres, per signar Mónica del Raval. Els més afortunats, per allò de la seva condició de pel·lícula de culte complicadíssima de trobar, per aixecar Furia española, un dels títols paradigmàtics a l'hora de parlar de la censura franquista. Aquestes i un grapat més de feines excel·lents, lliures i provocadores, formen el corpus creatiu de Francesc Betriu, el flamant Premi Gaudí d'honor - Miquel Porter d'enguany. El cineasta lleidatà ens explica les seves sensacions i repassa una trajectòria inclassificable de més de 50 anys.

La trobada, al Cafè de l'òpera de la Rambla, el fa jugar a casa: allà va rodar gran part de la que és, potser, la seva pel·lícula més popular, Mónica del

Raval (2011). Transmet un aire tan discret com trapella, sornegueria en veu baixa, i conquereix el periodista amb un grapat d'anècdotes impublicables, mentre repassa mig segle d'una trajectòria cinematogràfica que acceptaria adjectius com lliure, subversiva, visionària, gamberra, i, de vegades, censurada. "No sé si he estat un director maleït perquè he pogut fer moltes coses, però sí que m'ho han dit de vegades. Potser no he tingut massa sort amb alguns productors i exhibidors", confessa sense amargor Francesc Betriu (Organyà, Lleida, 1940). La seva elecció com a Premi Gaudí d'honor - Miquel Porter d'enguany és un acte de justícia poètica que reivindica l'autor de títols importantíssims (i sovint massa complicats de veure), com Corazón solitario (1973), Furia española (1975), La viuda andaluza (1977), Los fieles

sirvientes (1981) o Sinatra (1988). I que posa en valor, també, algunes celebrades adaptacions literàries per la gran i la petita pantalla, com La Plaça

del Diamant (1981), Réquiem por un campesino español (1985), Vida privada

(1987) o Un día volveré (1993).

Part d'una generació de creadors sorgits de la madrilenya Escuela Oficial de Cinematografía, formats en la foscor franquista i consagrats els primers anys de democràcia, Paco Betriu va compartir estudis amb Manuel Gutiérrez Aragón, Antonio Drove o José Luis García Sánchez. Amb ells, va assumir l'aventura de fundar, l'any 1969, In-scram, una productora de curtmetratges que fou banc de proves i rampa de llançament d'un cinema que avançava nous temps, i que va disparar les carreres d'aquells joves destinats a sacsejar el cinema espanyol de l'època.

AM Vistes avui, les teves primeres pel·lícules tenen alguna cosa molt boja i provocadora, gens convencional, crítica i, alhora, molt lliure… Com et definiries com a cineasta? FB No ho sé, em costa molt, i tampoc m'interessa gaire. Sí que penso que hi ha una coherència dins la meva obra. M'han definit com a inclassificable, arriscat. Provocador? Suposo… És possible que la repressió en la qual ens movíem fomentés aquesta reacció provocadora dels meus primers treballs, i que, amb una altra intensitat, continua reflectint-se en els meus darrers films. Algú em va dir fa poc que jo sempre feia la mateixa pel·lícula, i tenia certa raó. Hi ha coses a Mónica del Raval que pensava que eren innovadores i resulta que ja les havia fet 40 anys abans a Gente de mesón, el meu primer curt. També crec que, en realitat, la carrera d'un agafa forma per les feines que fa, però també per les que no ha pogut fer: jo vaig estar treballant tres anys preparant La ciudad de los prodigios, per exemple. Tampoc vaig poder adaptar mai Aves de paso, la novel·la de J.M. Riera de Leyva, el projecte que més interès he tingut en rodar a la meva vida.

AM Si algú pot parlar de censura ets tu: Furia española és paradigmàtica. La van prohibir durant sis mesos i només es va estrenar després de patir 22 talls, 11 minuts de metratge. Avui és un clàssic però pocs l'hem pogut veure en una versió propera a la inicial… FB Existeixen diverses versions. No fa gaire la van emetre a la tele, però en la versió més tallada de totes. El Festival de Cine de Madrid la va recuperar incloent-hi moltes escenes eliminades. De la censura franquista no s’escapava ningú. Totes les pel·lícules que es van rodar en aquella època, repeteixo, totes, van ser, en major o menor mesura, víctimes de la censura. Furia española fou un cas més. La vam fer gràcies a la complicitat i la inconsciència de Lluis Puigvert, un muntador de cinema que un bon dia va decidir passar-se a productor, amb més voluntat que calers, i es va atrevir a finançar un guió que havia estat, dues vegades, prohibit en la seva integritat. Com que no hi havia manera d'obtenir el permís necessari, José Luis García Sánchez va escriure un altre guió que no tenia res a veure, es deia Una pasión azulgrana, i aquest sí que el van aprovar. Però jo vaig rodar el prohibit. I, és clar, quan vam presentar el film acabat al Ministerio de Información y Turismo, la censura va guardar-lo a un calaix. Recordo que el Festival de Cannes va demanar la pel·lícula i el Ministeri va contestar que no existia. Hi havia escenes, com les de Puma Salvaje (un suposat anunci publicitari d'un desodorant fàl·lic que va apareixent al llarg del metratge), que van provocar molt de merder… Al final la vam poder estrenar, entre d'altres motius, per una carta a favor signada per 33 crítics. I va funcionar molt bé fins i tot amb els talls.

AM Es va convertir en un títol de culte. Pedro Almodóvar la va escollir entre les seves 10 preferides del cinema espanyol i circula la llegenda urbana que va ser la darrera pel·lícula que va veure Franco, poc abans de morir. FB Al cap de pocs dies de l'autorització, i abans de la seva estrena comercial, van projectar Furia española al Palacio de El Pardo. Pensant, pel títol, que es tractava d’una exaltació patriòtica, la sorpresa que s'enduria Franco seria espatarrant. Diuen que va ser una de les últimes pel·lícules que va veure i, encara que no està contrastat, sembla que va abandonar la sala a meitat de projecció. No m'estranyaria gens.

AM La teva experiència amb la censura venia d'abans, quan Fraga Iribarne va prohibir el documental sobre la visita dels Beatles a Madrid que vau rodar amb Pedro Costa l'any 1965. FB Sí, totes les imatges que han quedat d'aquella visita les vam rodar nosaltres. Vam acompanyar-los a tot arreu i vam filmar el concert. Però la dictadura va decidir que no se n'havia de parlar, i només van aprofitar el material per una peça molt curta del No-do. No ens van permetre muntar el documental com teníem previst, però ens van pagar 5.000 pessetes a cadascun, encara guardo el rebut. Molts anys després es va recuperar part del metratge inèdit, però sense so. I jo hi surto molt, al costat de John Lennon, de Paul Mccartney…

AM Llavors lluitàveu contra la censura. Avui… FB Afortunadament no hi ha res comparable a la censura franquista. Ara el problema és la dictadura de les televisions i les plataformes digitals: amb massa freqüència les decisions les prenen executius nouvinguts d’altres camps que no tenen molta idea de què és el cinema. Per això molts creadors ens veiem obligats a autofinançar-nos. Jo he presentat en els últims anys quatre projectes a TV3 que han estat rebutjats, i sense les televisions, és pràcticament impossible aixecar un film.

AM Tornant a la teva carrera, el lumpen barceloní ha estat una constant. Què era tan interessant? FB No ho sé, m'ho hauria hagut de preguntar a mi mateix i no ho he fet mai. És veritat que la vida al Raval sempre m'ha interessat molt, i dec ser el director que més ha rodat al barri. Segurament m'atreia la gent d'allà. Però també la del món de les varietés. Els reclutava per aparèixer a les meves històries. I m'agradava utilitzar persones que no havien fet mai cinema com a actors. Així vaig conèixer el Llàtzer Escarceller, que venia cacauets a Les Golondrines, i que va acabar sortint a diverses pel·lis meves, abans de fer-se famós amb el Filiprim iel Makinavaja…

AM Hi va haver un moment en que vas reconvertir-te en adaptador literari. FB Això va com va, perquè, en realitat, la primera pel·lícula que vaig voler fer, després de sortir de la Escuela de Cine, va ser La Plaça del Diamant.

Potser no hagués rodat mai Corazón solitario i hagués fet un altre tipus de cinema. Més endavant arribaria el moment, en gran part gràcies a que la Mercè Rodoreda, que era molt cinèfila, havia vist el meu curt Bolero de

amor, i va ser una targeta de presentació. Hi va haver molts directors interessats: Juan Antonio Bardem, Jaime Camino, Pilar Miró… Amb el temps vaig adonar-me que la versió cinematogràfica en surt molt damnificada: la vam pensar com una sèrie de quatre capítols per TVE i, per culpa d'un acord comercial, vam haver de tallar la meitat del metratge per fer una versió pels cinemes. Es perdien massa coses.

MIRAR ENDAVANT

Als darrers anys, Paco Betriu ha mantingut la seva creativitat, jugant amb el gènere documental a Mónica del Raval oa El día que murió Gracia

Imperio (2013), on res no és el que sembla, on tot és tan real com la vida mateixa o tan fantàstic com un conte de fades. Segurament, de tota la

meva carrera, Mónica del Raval és la pel·li que més s'acosta al que volia fer, afirma. No fa pas gaire, va veure com queia un altre projecte il·lusionant, sobre el sexe a la tercera edat: Ja no el faré. Estic a punt de fer 80 anys, ja

m'estic acomiadant, diu a mode d'advertència, per després contraatacar, rialler, i explicar el seu engrescament amb dos projectes que van prenent cos: Estic fent dues pel·lis amb l'iphone, experimentals, aquest matí he estat gravant, i ensenya algunes imatges al bocabadat periodista.

AM Ara que rodes amb el mòbil i fora de la indústria, què n'opines de la salut del cinema català? FB El nivell creatiu ha estat sempre molt per sobre de l'industrial, i molt especialment ara, amb l’aparició dels nous valors sortits de les escoles de cinema. Però el mal consubstancial del cinema català, ara i abans, és la falta d’una indústria de debò, amb una planificació a mig i llarg termini. Va haver-hi una època, als anys 60, que semblava que es creava una autèntica indústria amb els Balcázar, Iquino, Isasi, Profilmes… Però va ser una cosa passatgera. Ara ens trobem que moltes pel·lícules són una aventura sense continuïtat. Es creen productores per un únic film. I el nostre cinema depèn massa de les subvencions, i això no és bo.

AM Saps què diràs quan recullis el Gaudí d'honor? FB Estic molt content perquè aquest és un premi que no t'esperes, no postules per aconseguir-lo, ve de sorpresa. Sí que vull fer-lo extensible a molts directors de la meva generació, que vam tenir la mala sort de començar amb el franquisme i la bona de continuar en democràcia. I dedicar-lo a tota la gent que ha col·laborat en el meu cinema: les pel·lícules no són del director, és mentida! Imagina't la quantitat de persones que hi treballen. I jo he repetit sovint amb tècnics i actors.

AM Tant de bo que la gala no coincideixi amb un partit del Barça, perquè tu, com el Cassen a Furia española, ets més culer que el pal de la bandera! FB (riu) Sí, soc molt del Barça, soci des dels 8 anys. Ara m'agrada menys, perquè veig massa tendència al resultadisme, i a mi sempre m'ha agradat el bon joc. Em sembla que tornarem a patir, al bucle que vivíem abans de Cruyff…