Enyorem el nesprer

Els meus veïns de l’interior del pati del darrere de casa han decidit talar un nesprer de més de 30 anys de vida. Ho han fet a primera hora del matí. Hem sentit el soroll destraler de la motoserra i hem sortit ràpidament a la finestra a veure què passava. Immediatament, pena i dolor de veure com més de deu metres d’arbre ple de nespres anava fent-se petit, sense branques, fulles i el sol deixava d’abraçar-lo.

Vivim en el que potser entraria en el rànquing de patis interiors més lletjos de Barcelona. Avui hem pujat posicions. El paisatge a partir d’ara serà més àrid i desolat. La comunitat d’ocells que per aquí passava cada dia era nombrosa. Merles, tallarols capnegre, mallerengues i algun pitroig feien parada durant tot l’any en la seva drecera fugint del soroll i buscant aliment en racons amagats.

El veí m’ha dit que ho han fet per la queixa d’altres veïns i consensuat amb l’administrador de la finca i l’ajuntament de Barcelona. No hi havia una altra solució? No es podia podar? Quins criteris utilitzen els tècnics per autoritzar aquestes tales?

Un estrany silenci inunda aquest matí el pati, ara sí, candidat a ser el més lleig de la ciutat, i sense els inquilins habituals.

Andreu Viñas i Pol

Barcelona