La precarietat laboral amb estudis

Tinc vint-i-cinc anys. He estudiat un grau de l’àmbit de les ciències socials i estic a mig cursar un grau superior artístic. Ara començaré a estudiar un màster. Vaig acabar batxillerat amb matrícula d’honor i vaig treure més de 13 sobre 14 a la selectivitat. Domino quatre idiomes i em defenso en quatre més. Actualment i des de fa un any treballo de cambrera en una cadena de restaurants.

He assimilat que aspiro a cobrar un sou de mil euros. La meva germana, amb un grau i tres postgraus, guanya això. Fa el que li agrada i per això no hi renuncia. Jo també espero poder aconseguir una feina que m’ompli. Però, un sou amb el qual engegar un projecte de vida, quan arribarà? Cap als quaranta, arriba?

La pregunta va per a aquella cap d’estudis de l’institut que tant ens va desaconsellar estudiar un cicle de formació professional, que era per als “descarrilats”. Va per a tots els pares, tots els adults, tots els experts que ens van dir que el millor a què podíem aspirar era accedir a la universitat, naturalment encegats pel component de classe que això tenia al segle passat.

Entre els meus companys de feina hi ha graduats o especialitzats amb màster. I els anys passen i seguim al restaurant. La frustració i la sensació que hem estat enganyats són tan grans, que a vegades penso que qualsevol dia d’aquests diré prou i, tant si estem en fase 1 com en fase 8, plegaré veles i tornaré al poble dels besavis, cultivaré l’hort i criaré gallines. I me n’estaré d’animar els meus nets i besnets a malgastar el temps i els diners adquirint una formació que el mercat laboral no valorarà mai.

Judit Prados Ràfols

Sabadell