Els metges de capçalera d’abans

Des de temps immemorial a Catalunya, als pobles i a les petites capitals, preferentment, el metge atenia pobres i rics indistintament mitjançat la iguala mèdica, vulgarment coneguda com la conducta.

Era una quota assequible a la major part de la població. La base del contracte no escrit consistia en l’assistència les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Incloïa les consultes de tota la família a casa del metge, quan convenia a l’hospital si els ingressaven i al domicili del malalt sempre. D’ aquí ve el mot de metge de capçalera.

L’ull clínic i el seguiment del malalt en tota circumstància, o fins a la mort quan fatalment es presentava, eren el seu nord.

També un bon metge de capçalera era un distribuïdor de feina quan es necessitava la consulta amb un especialista, cada cop més freqüent conforme sorgien noves especialitats i mitjans tècnics.

Amb l’aparició de la Seguretat Social en temps de la dictadura franquista, no fóra ni familiar ni voluntari acollir-s’hi. És individual i obligatòria, i a la llarga s’ha produït un enfrontament entre medicina pública i privada per motius més polítics que mèdics.

Els antics metges de capçalera deixaren de ser-ho fins i tot en el cas dels metges de família als CAP, limitats en el coneixement de la intimitat del malalt i privats d’anar-los a veure al seu domicili regularment, una situació ara agreujada amb la pandèmia. Desapareguts els despatxos particulars i la

iguala mèdica, als centres mèdics privats hi trobem metges generalistes als quals sí que s’hi pot anar sense cita prèvia, afortunadament.

Quan sento parlar de llistes d’espera, enyoro el temps passat.

Ramon Maria Prat

Metge de capçalera jubilat. Subscriptor Calella