El pare i el seu diari

El nostre pare era un fidel lector de La Vanguardia. Cada dia, com un ritual, llegia i rellegia els seus articles i en feia la seva anàlisi personal. Després en feia una selecció. Els separava, els guardava en una carpeta i quan arribaves a casa seva, et convidava a llegirlos mentre esperava, amb la mirada atenta, la teva opinió.

Esperava, expectant, el del seu germà Miquel i, com un ritual espontani, sempre hi tenia paraules d’elogi i agraïment. “Ho ha tornat a encertar”, deia.

A la tarda, interrompia la lectura per una altra de les seves grans passions: jugar a l’scrabble amb la mare, on no baixava mai de 15 punts per paraula. Al vespre, amb meticulosa dedicació i fins i tot passió, feia els mots encreuats d’en Màrius Serra. Hi dedicava hores, amb el bolígraf a una mà i el diccionari a l’altra i gaudia tant d’aquell moment!

Això ho ha fet cada dia fins als 90 anys. Ara, fa uns dies que ens ha deixat. Nosaltres seguim deixant La Vanguardia sobre la taula. Reposem al sofà al costat d’on ell ho feia i encara ens sembla sentir el sorollet de passar les pàgines del diari, allò que tanta pau ens donava.

Avui me l’he imaginat, allà on deu ser, obrint el diari i llegint aquesta carta i per això he volgut, des d’aquí, dir-li que l’enyorem i he sospitat que faria aquell somriure que tant ens agradava.

Àgata Roca Maragall

Barcelona