«És la millor obra, la més emocional i amb millors diàlegs»
Diuen que, qui la segueix, l'aconsegueix. Almenys ho pot dir Miguel Ángel González (Madrid, 1982), un escriptor i dramaturg que s'havia presentat diverses vegades al Premi Born de Teatre i que, per fi, s'ha enduit la musa del Cercle Artístic de Ciutadella. «Fins fa poc sempre havia dit, de broma als meus amics, que era un perdedor sistemàtic del Premi Born», explica rient l'autor. De fet, enviar l'obra al certamen menorquí «era quasi com una part del procés d'escriptura, perquè era el primer concurs al qual solia participar, per la seva història, pels guanyadors, per la quantitat econòmica». I «normalment sempre perdia; després, o estrenava l'obra, o l'enviava a un altre certamen».
Després de «cinc o sis» intents, «Y que nunca he llorado» permet a Miguel Ángel González inscriure el seu nom al costat d'il·lustres dramaturgs en el palmarès del Premi Born, i afegeix un títol més a la seva trajectòria. I és que el madrileny, que compagina la tasca literària amb col·laboracions en mitjans i coordinant tallers de creació literària i grups de lectura, ha guanyat altres concursos, de novel·la, com el Premi Café Gijón 2016, amb «Todos los miedos»; el Premio Ciudad de Alcalá de Narrativa 2021, amb «Un nublao de tiniebla y pedernal»; o el XXV Premio Ciudad de Badajoz de Novela 2022, amb «Prolepsis». Quant a teatre, ha obtingut premis com el Fray Luis de León y el Max Aub, i els seus textos s'han representat a Espanya, l'Argentina, Mèxic i els Estats Units.
Confessa González que «ara no té mèrit dir-ho, però quan vaig acabar aquesta obra, vaig veure que havia quedat molt rodona, que era un text que funcionava molt bé, i el vaig enviar amb molta il·lusió». Però reconeix que, igualment, «mai no t'esperes guanyar i és una alegria enorme i ho gaudeixes moltíssim». De fet, «encara ho estic assimilant; tindré temps de gaudirho, però és un luxe i un honor» que la seva obra hagi estat reconeguda amb el Premi Born.
Per a l'escriptor, no hi ha dubte que el Premi Born és un referent de la dramatúrgia a Espanya i té un prestigi que s'ha guanyat, en part, gràcies als grans autors que l'han guanyat. A més, «una altra de les grans coses que té aquest premi, a més de traduir el text a quatre llengües, és la possibilitat de veure'l representat a l'escenari», una circumstància que «em faria molta il·lusió, poder tornar i veure-la representar». Perquè, «jo que venc de Madrid, tenim el Premi Lope de Vega, que és molt prestigiós, i gairebé mai es representa l'obra guanyadora. És una pena que aquests premis quedin així», en un calaix, considera l'escriptor.
L’obra
«Una gran cosa del Premi Born, a part de traduir l’obra en quatre idiomes, és la possibilitat de veure-la a l’escenari»
Precisament, «Y que nunca he llorado» parla de l'ofici d'escriure i del «bloqueig literari» al qual s'enfronta el protagonista, en un text que no és autobiogràfic, tot i que conté altres textos i històries del propi autor, que el protagonista explica a la seva filla.
A partir d'aquí, apareixen termes com guanyar o perdre. «Èxit i fracàs, a priori, són contraris, però per jo no ho són». Tot depèn de com es miri, perquè, de fet, González va guanyar un premi on, anys abans, el prestigiós dramaturg Roberto Bolaño havia quedat segon. Per als organitzadors del certamen era tot un èxit, perquè Bolaño «després va aconseguir un reconeixement internacional enorme».
Del «concepte d'èxit dins del fracàs» neix la dramatúrgia que ha guanyat el Premi Born 2023, amb «un home que aconsegueix guanyar a Bolaños, és la seva única fita i es passa la resta de la vida recordant aquella victòria».
En la història, pare i filla, són els personatges principals, i l'autor desenvolupa una trama «molt narrativa». I és que el seu teatre «és molt narratiu, a vegades és molt bo i a vegades dolent, hi ha gent que fa teatre a qui no li agrada el teatre narratiu, però a jo m'agrada, no només com a autor, també com espectador».