PROJECTUS INTERRUPTUS

Han millorat el ferm de l’entrada a Maó per la carretera general. L’asfalt nou no arriba fins a la rotonda del centre de salut Dalt Sant Joan. No culmina la recta. El repintat de les línies, tampoc. Acaben de forma abrupta a la fita del km 1, a uns absurds 50 metres de la rotonda, creant una curiosa frontera entre un asfalt nou, negre, nítid, segur, i ufà, i un asfalt vell, gris, desdibuixat, gastat i tristot.

Aquest asfaltatus interruptus només el pot perpetrar l’administració pública, aquest món artificial sobre mapes virtuals de competències (d’aquí la frontera asfàltica), en què la coordinació entre institucions semblen gestes gairebé impossibles. En el món real açò no tindria cap sentit. Vostè, a casa, no deixa una paret amb un tros petit sense pintar.

A mitges podria quedar també el centre d’FP que volen fer as Castell. El projecte va néixer amb un vell edifici a recuperar al davant, una ubicació peculiar al darrere, un compromís polític a un costat, i un conveni amb un poble a l’altre. Sense espai per considerar els docents, les famílies, les seves demandes i reflexions. Per açò, no satisfà tothom i crea dubtes, controvèrsia.

Un centre potent d’FP, generós en espai i recursos, funcional, atractiu, accessible, pràctic, ha de ser clau per donar una bona sortida laboral a molts joves i empreses. Sense els condicionants polítics i arquitectònics afegits, ja és un projecte complex, que exigeix reflexió, debat i anàlisi per a cada detall. Posar una ubicació ja construïda com a punt de partida, firmar un conveni i fer-ne bandera política abans de definir entre tots què hi volem posar i amb quines dimensions, no és una bona manera d’arrancar. Així li ha anat a la Sala Augusta.

En una iniciativa tan il·lusionant, primer s’hauria d’haver definit el projecte escoltant tothom per després escollir una ubicació. No a la inversa. Donant prioritat al que és secundari, a la política i altres interessos no educatius, ho enfangam i, a la llarga, podem quedar-nos curts. Amb un