Gabriel Olives Orfila, el periodista (I)
Mantingué una llarga relació epistolar amb Joan Mir i Mir i fou corresponsal de ‘La voz de Menorca’ a Barcelona
E‘EL PORVENIR DEL OBRERO’ Olives es mostra contrari als radicalismes per a la conquesta de la transformació social
stic treballant la biografia de Joan Mir i Mir. Vaig començar a festejar el personatge el 1986, per tant, puc dir que és una fidelitat a prova de dècades. En el seu fons de correspondència, hi he trobat unes cartes de Gabriel Olives. De tot d'una he sentit curiositat per saber qui era el corresponsal de Mir que també apareix en el primer temps de «El Porvenir del Obrero». Això és el que he pogut empeçolar per fer-ne un retrat inacabat: Gabriel neix a Maó c. 1877. És fill de Francesc Olives Pons (Maó, 1844 – es Castell, 1913), jornaler agrari, i Francisca Orfila Seguí (Sant Lluís, 1841 – Maó, 1922). Els avantpassats d'Olives viuen a Biniparrell des del segle XVI. Na Quica Orfila, sa mare, era nascuda a la torre de Binifadet. Francesc Olives, son pare, va vendre la seva estància de la Font d'en Simó al doctor Mir. Coneixem l'existència d'alguns germans i germanes: Margarita (1879), Llorenç (1881), a més Francesc i Francisca. Sembla ser que Gabriel és l'únic que prova fortuna a Barcelona. No sabem la data exacta de la partida, però ja hi deu ser el 1899. Aquest any publica l'article «Otro club extravagante» al magazine «Alrededor del Mundo».
Gabriel Olives i Joan Mir i Mir
El 1900, ja des de Barcelona, remet un article contra la Diputació de Balears, que publica «El Bien Público» [EBP. 13/03/1900]. El desembre de 1901 escriu una carta a Joan Mir i Mir (Fons Josep Portella, en endavant FJP), en la qual li comenta la impressió que li produeix la publicació «El Porvenir del Obrero» a la vegada que li remet alguns escrits per a la seva inclusió a la revista menorquina. En aquesta, Olives es mostra contrari als radicalismes per a la conquesta de la transformació social, que creu que ha de ser fruit de la força de la raó, no de l'acció directa. Desconeixem quin paper va tenir Gabriel Olives en el naixement del moviment societari de tall anarquista i cooperativista a Maó, probablement, perquè hem identificat un ‘Gabriel Olives' en les primeres relacions, hi formà part al principi, abans de marxar a Barcelona. Sabem que Francesc Olives Orfila, el seu germà, era president de la societat cooperativa «El Porvenir del Obrero», l'any 1901, per la qual cosa no hem de descartar que ambdós fossin en el grup inicial de Joan Mir. Tampoc no sabem quant durà i com va ser la relació entre Olives i Mir. Només he recuperat sis cartes, totes d'Olives, que abasten des de 1901 a 1922, segurament moltes altres es van perdre ja que de la seva lectura es pot entendre que era una relació regular i mantinguda en el temps.
Els primers anys a Barcelona
Ja tenim el jove Olives amb poc més de vint anys a Barcelona. En una segona carta (19/06/1904. FJP), remet un informe a Joan Mir en el qual li la maquinària i materials per a la nova impremta que aquest vol instal·lar a Maó, i que Olives ha confeccionat després de realitzar vàries visites a tallers tipogràfics. En aquests moments, Olives és corresponsal d'«El Liberal» de Maó; després ho serà de «La Voz de Menorca». També li comenta la possibilitat d'adquirir material tipogràfic per a la impremta maonesa. En la carta, li fa saber les bones impressions d'Anselmo Lorenzo sobre la nova sortida d’«El Porvenir del Obrero», així com diversa actualitat de Barcelona: el judici a Artal, la causa contra Navarro, la possible participació al Congrés antimilitarista de Brussel·les d'Anselmo Lorenzo, etc. Olives Orfila prest es va fer amic de Lorenzo, de fet, diu: «El tercer número de ‘El Porvenir’ nada deja que desear. En opinión de Lorenzo, la presentación es muy bonita, de buen gusto y no parece periódico de pueblo. Importa cuidar el material para que dure mucho en beneficio del bolsillo y de la estética del periódico…». [19/06/1904. FJP].
L'amistat de Gabriel Olives amb Anselmo Lorenzo és destacada molts d'anys després en un article de Juan Ferrer aparegut a l'edició francesa de «Solidaridad Obrera» a l'exili [6/09/1952]:
«Lorenzo era atento y persuasivo. Poseyendo ideas asombraba a los que les parecía tenerlas. Era aún réplica formal a los vacíos cargados no obstante de preceptos. Un codirector del diario ‘La Vanguardia’, Gabriel Olives, hombre inteligente y probo pero influenciado por el ilusorio sosiego propiciado por el orden social presente, contactó por razones de vecindad con Lorenzo, llegando a ser un asiduo de la peña hogareña de la calle Casanovas. Bueno de sí, Olives congenió con el maestro; pero lo discutió como discuten las personas con moral e inteligencia. Y esto durante muchos años. Nada nos aconseja afirmar que el conservador Olives se convirtiera al anarquismo… Él fue, simplemente, amigo de Lorenzo, más su conducta fue liberal en extremo, hasta el punto que en ‘La Vanguardia’ fue sucesivamente postergado a pesar de sus grandes dotes intelectuales. No era ya, el hombre de una garantía conservadora, y así Godó pudo dejar morir a su probo empleado de tantos años en un pútrido calabozo franquista (…)»
No sé fins quin punt podem donar per bones les afirmacions de Ferrer. Ell no va ser ‘codirector' de «La Vanguardia», sinó redactor en cap; malgrat que el presenta com a ‘conservador' també parla que va ser un ‘lliberal en extrem' i llavors, el concepte ‘lliberal' no era el que entenem ara, sinó lliure, lliurepensador. També opina que Lorenzo el portà al camí de l'anarquisme; jo crec que si Olives va compartir idees de l'anarquisme kropotkinià potser era més per la influència de Joan Mir i Mir en els anys de la seva joventut. Afirma Ferrer que Godó, prodetalla