IMMANUEL KANT I LA CULTURA CATALANA
La cultura catalana ha estat de celebració el passat mes d'abril i, a més a més, en perfecta connivència amb la cultura universal. Celebrem la traducció al català de la «Crítica de la raó pura», text imprescindible de la literatura filosòfica, però també el tricentenari del naixement del seu autor, Immanuel Kant (Königsberg, 22 d'abril de 1724 – Königsberg 12 de febrer de 1804). L'editorial de la Universitat de Barcelona, Edicions UB, enceta una col·lecció anomenada Sèrie Magna, sota la direcció de Josep Monserrat, que ofereix al món una nova traducció del text kantià com a gran protagonista (aquesta col·lecció s'inicia, també, amb les obres «Sobre l'home. Elements de filosofia: secció segona», de Thomas Hobbes, i «Meditacions cartesianes. Una introducció a la fenomenologia», d'Edmund Husserl). La traducció és del doctor en filosofia Miquel Montserrat i Capella i està revisada pel Dr. Salvi Turró (UB) i el Dr. Josep Monserrat (UB), que han fet possible, tres-cents anys després del naixement del seu autor, poder llegir en la llengua de Ramon Llull una de les obres més importants de tota la humanitat. I així ho vam celebrar els qui vam assistir el divendres 12 d'abril a l'Ateneu Barcelonès on va presentar-se la traducció a partir d'un diàleg que van establir el professor Turró – que és un dels màxims experts en filosofia moderna, i especialment alemanya, a Catalunya i a Espanya – i el seu deixeble, Guillem Sales. Un diàleg on tots dos van repassar la importància de la «Crítica» dins de la història de les idees i el paper del pensament kantià en l'actualitat.
El professor Turró escrivia al pròleg de l'edició: «Publicar la primera traducció catalana de la ‘Crítica de la raó pura’ no sols significa posar fi a una greu mancança en una llengua de cultura, ni és només una contribució acadèmica a la fixació del vocabulari filosòfic català en un dels textos més cabdals de la tradició. També és, i potser més essencialment encara, una aportació a la república de les lletres i als interessos universals de la raó humana dels quals cap nació pot sentir-se al marge. Per a nosaltres, en efecte, continua sent tant o més rellevant que en la Il·lustració entendre el paper i els límits del coneixement i la seva deriva tecnològica, la relació entre el moment teòric i les exigències de la praxi ètica, social i política. I, alhora, cada cop es fa més palès que molts problemes contemporanis seran difícilment resolubles sense atendre a un horitzó cosmopolita que aplegui la humanitat sencera» i crec que és de valor que la societat menorquina se'n pugui fer ressò, havent passat, també, a finals del mes d'abril la diada de Sant Jordi, festa on, possiblement, la «república de les lletres» sigui més present al cor i al cap de tots.
La «Crítica de la raó pura» és el fruit de l'esforç de l'autor per examinar fil per randa quins són els límits del que hom pot saber, així com què ha de fer i què li és permès esperar (projecte que culminarà amb la «Crítica de la raó pràctica» i la «Crítica de la facultat de jutjar», obra, aquesta darrera, que també contem en la llengua de F. De Borja Moll). Per aconseguir aquests objectius l'autor emprarà un mètode propi que anomena transcendental, el qual es caracteritza per ocupar-se no dels objectes sinó del nostre mode de conèixerlos, tasca que només és possible a priori, és a dir, prèvia a l'experiència i condició de la seva possibilitat.
✒ SI LA MENT HUMANA funciona amb judicis (s és p), Kant identifica que, d'aquests, n'hi ha que no aporten coneixement, atès que el subjecte inclou el predicat, per exemple, «tots els cossos tenen extensió», que anomenarà analítics, i d'altres que sí que aporten coneixement perquè el predicat no està inclòs en el subjecte, per exemple, «tots els cossos són pesats», que anomenarà sintètics. Si bé la noció d'extensió és inherent a la de «cos», no ho és la de ser pesat, amb la qual cosa, el coneixement augmenta, gràcies a l'experiència, de tal manera que aquests judicis sintètics són a posteriori (després de l'experiència). Ara bé, dirà Kant que aquells judicis que ens permeten augmentar el coneixement sobre el nostre mode de conèixer no poden ser aquells que provenen gràcies a l'experiència (com els a posteriori) sinó que han de ser-ne previs, perquè l'experiència de les coses és sempre de particulars, i el que cerquem són les possibilitats de la ment amb perspectiva universal, això és, amb capacitat de ser aplicades a tot coneixement, no al coneixement d'açò o d'allò. Aquest tipus de judicis, que seran sintètics i a priori, seran de l'estil de «tot fenomen té una causa», on el predicat –la noció de «causa»– no es troba inclosa en el subjecte –la noció de «fenomen»–, però no anem a l'experiència a comprovar la seva veracitat, més bé, ens valem d'aquest pressupòsit per experimentar.
Vet aquí una petita mostra del funcionament del pensament kantià que, evidentment, no puc resumir en tan poques línies. L'ordenació de la ment que fa Kant en la seva obra influirà en tot el pensament posterior, esdevenint una autèntica revolució copernicana, i sent cabdal per entendre l'esdevenir del pensament occidental, la seva història i la nostra actualitat.
❝ Celebrem la traducció al català de la «Crítica de la raó pura», text imprescindible de la literatura filosòfica»