La Calòrica irromp al Born i ens sacseja per dintre
La companyia catalana La Calòrica arribava enguany al Teatre des Born amb la reposició de l'obra que els va veure néixer, «Feísima enfermedad y muy triste la muerte de la reina Isabel I», ara ja fa 11 anys, quan tancaven la seva etapa de formació a l'Institut del Teatre. Fou un èxit que els va llençar a l'escena catalana aleshores i ho és ara amb la maduresa escènica i actoral que dona el recorregut del temps. Una tragicomèdia històrica (potser també una mica histèrica) dels darrers dies de la poderosa sobirana Isabel I de Castella, les seves lluites de poder, les inquines d'alcova i els pedaços bruts que acompanyen l'ésser humà, sigui de la condició que sigui, i que s'accentuen quan ens focalitzem en personatges tan emblemàtics de la nostra història passada. Un text i una dramatúrgia magnífics (de la mà de Joan Yago), perfectament construïts, amb tot el deix còmic –amb sortides i gags realment hilarants- que caracteritza la companyia però que alhora esdevé d'una seriosa profunditat en el concepte. La direcció d'actors (a càrrec d'Israel Solà) és magnífica, precisa, en la seva justa mida, i la interpretació de tots i cadascun, començant per la Reina Isabel que construeix
un magnífic Aitor Galisteo Rocher, desbordant de saber escènic i de perfecta dicció que fa arribar la situació dramàtica sense perdre ni un sol detall. Completen l'excel·lent elenc Xavi Francès, com a Ferran d'Aragó, Carla Rovira Pitarch com a clergue i conseller reial, Júlia Truyol com a Juana la Loca, Esther López Martín com la
criada de la Reina i Marc Rius com a Felipe el Hermoso.
Tots ells estan veritablement magnífics en els seus papers i conformen uns personatges de carn i os que ens acosten, com a espectadors del segle XXI, uns éssers que fins ara havien habitat de manera plana els nostres llibres d'història; ara cobren forma, profunditat, humanitat, baixesa, quotidianitat, i encarnen no només el que ja coneixem sinó també la misèria humana, la que ens fa mortals i la que ens fa vulnerables, o roïns, o menyspreables... Fonamental el personatge de la criada, que empra principalment el llenguatge no verbal però que fa aterrar irremissiblement tota la resta de personatges a la condició humana des del minut un.
Tota l'acció transcorre a l'alcova de la reina moribunda, i no és gratuït que sigui així, ja que aquesta ubicació permet el plantejament que vertebra tota la proposta. Una escenografia i un vestuari realista i que no escatima en detalls que enriqueixen una posada en escena que funciona com un rellotge.
Entrant en el terreny de la interpretació dels significats, hom hi pot trobar una burla de la monarquia, una caricatura del poder, un retrat còmic de com es mouen els fils de la història, una mirada «astracanada» de la reialesa hispànica que és dibuixada com a provinciana i molt allunyada de la nova Europa que s'està edificant a tombants del segle XV. Però aquest pseudo-vodevil també conté reflexions que entren dins el terreny filosòfic, com ara l'educació familiar, les relacions internes dins el nucli de la família, les aliances que es fan i es desfan en funció dels interessos personals o col·lectius, la supèrbia, la covardia, la por, l'amor i l'abandonament, la desesperació de l'oblit...
En definitiva, tot un mostrari de vida que es passeja sobre l'escena per reflectir l'ànima humana i veure'ns objectivats a través del teatre, la principal funció que compleix aquest art dramàtic des de la nit dels temps.
Enhorabona i per molts anys, calòrics!