L’estètica d’una victòria
El passat 4 de maig el corredor francès Antoine Guillon va guanyar la seva 7ena Trail Camí de Cavalls. La carrera va tenir un final, si més no, emocionant i que s'ha fet bastant viral: per qui no sap de què va, a falta d'uns 30 metres, d'un recorregut de 185 km, i de més de 18 hores en competició, el francès, que fins aleshores anava segon, va atrapar el que era líder, Pablo Ibáñez, que quan va veure que aquest el superava es va esfondrar. No pretenc fer cap reflexió ètica o millor dit, no només ètica; primer de tot perquè cercar la moralitat de certes accions en els temps que corren em sembla ciència ficció, i en segon lloc perquè estic segur que la majoria sap com hagués actuat en una situació semblant. El que sí pretenc és reflexionar sobre l'estètica d'aquesta acte: Antoine Guillon va estar molt a prop de fer alguna cosa superior a la pròpia carrera, quelcom més sublim i elegant, l'essència i la percepció de la bellesa. El COM per sobre del QUÈ. Veure els dos atletes arribar plegats a la meta i compartir la victòria, hagués estat, sense dubte, una imatge molt potent que, a més a més, els comunicadors i redactors de marketing haguessin pogut explotar durant dècades -cap sector escapa ja del fetitxisme de vendre autenticitat-. Però no va ser així, i el francès no va girar ni el cap per preguntar com es trobava. Hi ha qui argumenta que «la competició és la competició», com si això transformés el corredor en una espècie de persona aïllada del món i dels seus contextos, impossibilitada de pendre cap decisió que no sigui anar pel resultat sigui com sigui. El jugador de futbol, sovint, quan algú es fa mal tira la pilota fora del terreny de joc, un costum que no apareix a cap article del reglament; el de bàsquet fa el mateix si l'àrbitre no ha xiulat; als escacs, ells mateixos pacten les taules amb una apretada de mans; al ciclisme, molts corredors de diferents equips decideixen, durant la carrera, ajudar-se per un objectiu comú -Indurain era un expert en això-; el 2003 en una etapa de muntanya del Tour de França, a Luz-Ardiden, Lance Armstrong va caure en topar amb un aficionat, i el seu gran rival, Jan Ullrich va decidir no atacar i esperar-lo-; als JJOO de Tokio 2020, els saltadors Gianmarco Tamberi i Mutaz Essa Barshim van decidir no desempatar i compartir la medalla d'or tots dos. Qualsevol aficionat del rugby ens explicaria mil històries més d'aquest tipus, un joc on per sobre de tot sí té definida la seva ètica: integritat, passió, solidaritat, disciplina i respecte, tant dins com fora del terreny de joc. És impossible saber què li passava pel cap a Antoine Guillon en aquell moment de la carrera, i no sé si ningú li va preguntar al respecte, el que està clar és que va perdre una gran oportunitat perquè l'admirem més que pel QUÈ, pel COM.