Francesc Marçal, el savi del Barroc
Sabem ben poca cosa sobre els primers anys de Francesc Marçal a Maó, on havia nascut, sols que ho testimonien algunes edicions que el qualifiquen de magoniensi. Tradicionalment s'ha dit que va néixer l'any 1591, però ell mateix afirma en un dels seus escrits, parlant d'una biografia de Llull, «impresa en vulgar español en Mallorca año 1606, en que nació el que hace este discurso». Morí a Palma l'any 1688 i, per tant, tenia noranta-set o vuitanta-dos anys, segons la segona data, potser més creïble.
Devia fer els primers estudis al convent de Jesús de Maó, que va completar a Palma. Tenim documentada una estada a Roma, al convent d'Araceli, segurament amb motiu del seu nomenament com a promotor de la causa lul·liana davant les autoritats romanes l'any 1643. Va ocupar diversos càrrecs en el si de l'ordre franciscana, com a professor (mestre jubilat) i com a ministre provincial, definidor, qualificador del Sant Ofici...
Marçal, lul·lista
Marçal va ser un dels principals lul·listes del Barroc. Ramon Llull i la seva obra havien tingut ja de bon principi seguidors entusiastes i detractors furibunds. Al cap i a la fi Llull i la seva obra es troben immersos en la lluita perllongada entre dominics i franciscans (l'acció de la novel·la d'Umberto Eco «El nom de la rosa», que reflecteix aquell conflicte, se situa pocs anys després de la mort del savi mallorquí, l'any 1315/16). La insistència en la importància de la raó al costat de la fe i l'aparició molt primerenca d'un pseudolul·lisme alquímic i cabalístic van donar lloc a una persecució implacable de la doctrina lul·liana per part de la Inquisició (convé recordar que un lul·lista insigne com Giordano Bruno va morir a la foguera l'any 1600).
Tot i que Marçal tracta diversos aspectes de l'obra del beat, la part més interessant és la relacionada amb aspectes epistemològics. En primer lloc, argumenta la necessitat de conèixer de primera mà els textos de Llull, i per açò es preocupa d'editarlos, anotant-los profusament. En segon lloc, farà un intent d'actualitzar l'art lul·liana establint relació amb la lògica moderna, tot insistint en la utilitat de l'obra de Llull per a la formulació d'una ciència basada en un llenguatge objectiu i universal, idea que trobarem represa pel filòsof i matemàtic Gottfried Wilhelm Leibniz en obres com «De arte combinatoria» (1666).
Les llengües de Marçal
Marçal va ser un dels
principals lul·listes del Barroc.
Ramon Llull i la seva obra
havien tingut ja de bon
principi seguidors entusiastes
i detractors furibunds»
Marçal al llarg de la seva obra fa ús del llatí, del català i del castellà. En llatí publica diverses obres de Llull, amb comentaris propis, i obres originals d'anàlisi i discussió de l'obra del mestre mallorquí. Publicà també una apologia de Ramon Llull i un text adreçat a l'escola lul·liana de Palma en castellà. En català va publicar dues obres: «Exercici de la Santa Creu», que Marçal declara haver «traduït en llengua vulgar corrent», una modernització lingüística d'una obra espiritual de Nicolau Calders escrita el 1446; i un «Tractat especial, qual sia el just preu del blat des de que comença la collita fins que se assenyala la aforació» (1650), obra dedicada a fixar el preu correcte del blat. L'ús de les tres llengües i la seva funció diferenciada són ben evidents: el llatí li serveix, d'una part, per fixar l'ortodòxia lul·liana, en argumentar que és bàsic conèixer les obres originals, i per escriure alguns textos científics adreçats al públic culturalitzat. El castellà, al seu torn, serveix com a llengua vulgar divulgativa de l'obra de Llull, i ell mateix manifesta escriure-les en vulgar per tal que puguin arribar a un públic més ampli. Finalment, el català li serveix per actualitzar una obra de contingut espiritual i per escriure un text d'interès local.
En la cultura catalana del barroc es produeix un fenomen curiós. La llengua medieval es comença a percebre com una llengua antiga i, segons i com, incomprensible. Marçal forma part d'aquest corrent. Quan tradueix al castellà («a vulgar castellano, con pureza de estilo, sin afectación, y con toda fidelidad») alguns fragments del «Llibre de
contemplació en Déu» diu que «traduje del romance aragonés antiguo (y por esta razón obscuro)». I referint-se al mateix text afirma: «el preciosísimo tesoro del dicho libro, que yace sepultado en las sombras del antiquísimo lenguaje aragonés». Així com altres autors fan referència a la llengua catalana antiga com a llemosina, Marçal s'hi refereix amb el nom de la corona aragonesa, on el català era la llengua de la cort. En el cas de l'«Exercici de la Santa Creu» la pretesa traducció no és altra cosa que una actualització del model de llengua de dos-cents anys abans. La lectura d'aquesta obra i la del tractat sobre el preu del blat, comparada amb altres obres publicades a Barcelona o València en la mateixa època, no fa altra cosa que confirmar la unitat de la llengua, que en el cas de Marçal no presenta cap mena de tret dialectal.