Sexisme en l’arbitratge, l’últim escull
Les actituds masclistes estan perdent la batalla en uns estadis cada dia més conscienciats
Com una màcula latent que espera el seu moment per aparèixer amb estridència, el sexisme dels estadis esportius va tornar a fer acte de presència a principis de febrer; quan els veterans del Terrassa FC van proferir una sèrie de menyspreus sexistes contra les juvenils del seu club que s’enfrontaven al Viladecavalls. Uns mesos abans, el president de l’Iberojet Palma de bàsquet ja havia lamentat que fossin dues àrbitres qui xiulessin un partit dels seus. Es tracta de les penúltimes reminiscències d’un mal endèmic, el del masclisme arrelat a l’esport; un fenomen que comença a revertir-se amb paciència, però que encara requereix d’un diagnòstic curatiu.
Enmig d’aquest panorama d’hostilitat, és impossible obviar la figura de l’àrbitre, blanc per excel∙lència als recintes esportius. I, en el cas que el xiulet el porti una dona, aquesta vulnera- bilitat es fa més palesa? Si ens apropem a algunes de les professionals de l’arbitratge català, aquesta premissa queda reduïda a càbala. Gràcies a elles, sabem que el sexisme no és inherent a l’esport, sinó que necessita d’una sèrie de condicionants proclius.
“Totes les queixes que he rebut en un pavelló han vingut per la meva condició d’àrbitra, mai de dona”, assegura Vanessa Gilabert, l’única col∙legiada catalana de Superlliga 2 de voleibol. Gilabert apunta a l’existència d’equips mixtos en les diverses categories del volei- bol com la clau del respecte entre gèneres que regeix la pràctica. Per la seva part, Susana Muñoz, àrbitra continental de la Federació Catalana de Judo, assenyala els codis d’honor i cortesia de les disciplines marcials com a factor de la no discriminació de què ha gaudit a dojo.
El factor cultural
Els orígens de cada joc són decisius a l’hora d’establir un decorum social. “Al tennis el silenci és la norma. Al rugbi parlaríem del concepte de cavallerositat.
En canvi, al futbol i a altres esports com el bàsquet, en menor mesura, s’han ac- ceptat històricament gestos que en altres àrees de la vida no s’admetrien”, declara Susanna Soler, professora a l’INEFC i especialista en perspectiva de gènere. Amb tot, sembla que en els últims anys la dinàmica conflictiva d’aquests esports s’està invertint a Catalunya, gràcies a campanyes de la federació com Orgullosa o Zero Insults a la Graderia. “Tots els estadis, ja sigui en partits masculins o femenins, m’han tractat de la millor manera”, assegura Raquel Guil, àrbitra de bàsquet de la Primera Catalana, que només lamenta la sorpresa d’alguns entrenadors quan una noia arriba a una instància tan alta.
Precisament, aquesta és l’assignatura pendent de l’esport català per aconseguir una deferència completa cap a la dona àrbitra: fer de la seva arribada a divisions superiors quelcom usual i estandarditzat. En qualsevol cas, elles ho tenen clar. “Les assignacions s’han de fer per mèrits i no per complir quotes. La igualtat neix precisament quan es compta amb les mateixes oportunitats i exigències”, diu Vanessa Gilabert, col∙legiada de voleibol