Presentat el documental del Denali per la via Slovak direct

n Si hi ha una paraula que defineix la Slovak direct, és compromís. L’exigència d’aquesta ruta va molt més enllà de la seva alta dificultat tècnica. Potser això explica que en trenta-quatre anys des de la seva obertura compti tan sols amb nou repeticions. La primera quinzena del juny passat, Marc Toralles i Bru Busom signen la desena escalada d’aquesta ambiciosa ruta oberta el 1984, entre el 13 i el 23 de maig, pels eslovacs Tono Krizo, Frantisek

Korl i Blazej Adam. Ubicada a la dreta de l’elegant aresta Cassin, la Slovak direct (2.700 m; VI grau d’Alaska, WI6, M8) solca implacable la ferotge cara sud del Denali, la via més directa al cim del gegant d’Amèrica del Nord. Es tracta d’un traçat increïble d’escalada mixta extremadament tècnica, gel vertical i molta neu fonda que s’adiu al que Toralles i Busom busquen en una via: alta dificultat, caràcter i aventura.

La parella va estrenar ahir a les 20 h la pel·lícula d’aquesta escalada al Denali. Durant uns dies es podrà veure en obert la desena repetició de la via Slovak direct. De fet, ahir, abans de l’estrena Toralles i Busom van explicar en directe a l’instagram de la FEEC com van afrontar aquesta via tan exigent. Aquest directe s’engloba dins del programa #Sentlamuntanyaacasa que la Federació d’Entitats

Excursionistes de Catalunya va engegar el passat 15 de març, amb diverses ponències, xerrades, entrevistes, converses i entrenaments per on estant passant noms propis destacats de la muntanya com Ferran Latorre, Laura Orgué, Araceli Segarra, Pere Rullan, Ivan Terricabras, Sergi Mingote, Anna Comet, Roger Cararach, Gisela Carrion, Clàudia Sabata, Oriol Cardona o

Marc Pinsach entre molts altres. La programació detallada es pot trobar a les xarxes socials de la Federació i els vídeos es poden recuperar a l’IGTV de la FEEC.

Slovak direct (WI 6, M8) al Denali Per afrontar la via, inverteixen una setmana a aclimatar escalant la cara sud-oest del Denali per la poc freqüentada via Orient Express. Després de fer cim aprofiten un parell de dies de mal temps per descansar i preparar la logística per a la cara sud. La previsió no acaba de ser bona, però decideixen arriscar-se i de matinada comencen l’aproximació a la base de la paret carregats amb menjar per a cinc dies. Les nevades recents han deixat cobertes les esquerdes del Seattle Ramp i la jornada resulta complexa i cansada, ja que han d’obrir traça constantment. Una darrera consulta els confirma l’arribada de forts vents de nord el tercer dia. Com que és un vessant sud, confien a quedar protegits, així que assumeixen el compromís i comencen l’escalada. Troben la paret amb neu recent i poc gel, una escalada treballosa on costa emplaçar assegurances. Necessiten 9 h per arribar a la primera glacera, on instal·len el bivac en una rimaia, ja que torna a nevar i les allaus durant la nit són contínues.

El segon dia és clau, ja que de seguir amunt la retirada esdevé impossible i l’única opció vàlida passa pel cim. La cordada no dubta: amunt tot i haver d’obrir traça fins a la cintura i patir les constants purgues de neu pols que cauen paret avall. Escalen la part més complexa de la ruta: llargs de neu, gel i mixt d’una bellesa conforme a la seva exigència. Segon bivac i tercer dia que comença amb el llarg clau de la via. Porten poc material i en aquestes condicions resulta massa exposat que el primer de cordada l’alliberi, així que els trams més exigents els resol en artificial i és el segon qui confirma el grau: M8. Les següents tirades continuen sent molt tècniques i la neu nova juntament amb les purgues que no cessen no fan més que afegir compromís a una escalada de per si molt tensa. Acabats els trams de mixt, la nevada s’incrementa i es veuen envoltats per allaus. La retirada és impossible i segueixen suportant purgues cada cop més intenses fins a arribar al darrer mur.

La visibilitat és minsa i no aconsegueixen trobar la ruta, així que obren una exposada variant d’M6. Al final de la jornada arriben a les pales comunes amb l’esperó Cassin, on ja es desencorden i continuen amunt fins a muntar el tercer bivac. La nit és dura: temperatures properes als trenta sota zero, altitud i sacs molls són una combinació delicada. El quart dia els resten tan sols mil metres de desnivell en terreny fàcil fins al cim, però la gran quantitat de neu acumulada fa que no el culminin fins a les set de la tarda. Per davant, encara 1.800 m de descens conegut i la certesa d’haver fet seva una de les rutes més belles i difícils d’Amèrica del Nord

H