Lliures de pecat

Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra...” Més o menys així resa la frase que Jesucrist va etzibar a la multitud que pretenia lapidar una dona. I la dita ha quedat per a l’eternitat i la seva aplicació és d’allò més variada. La qüestió és que després del partit del Barça contra el PSG de quarts de final de la Champions en què vam xalar pel joc desplegat, pel resultat i per l’actitud en general del Barça, es van succeir algunes qüestions relacionades amb el racisme. Des del desafortunat i maldestre comentari d’un exfutbolista a Movistar (acompanyat de rialles tan còmplices com irresponsables dels companys de tertúlia, algun per cert amb fama de filòsof progre) fins a la identificació de dos seguidors del Barça al camp del PSG que sense cap mena de rubor feien la salutació feixista, l’un, i imitava un mico, l’altre.

La reacció dels clubs i la UEFA al comentari televisiu va ser ràpida i exemplar. I els dos individus que tacaven la samarreta del Barça amb els seus gestos van sortir emmanillats del camp. Confiem que un cop identificats no se’ls permeti tornar a posar els peus en un camp de futbol.

I arribats a aquest punt és inevitable una reflexió profunda dels estaments esportius i governamentals sobre com es pot i s’ha d’evitar aquesta xacra al món de l’esport. I igual que parlem de racisme podríem parlar de masclisme i d’homofòbia i fins i tot de violència absurda i gratuïta. Tot això ens allunya de l’essència de l’esport i degrada la convivència i la qualitat democràtica de la societat.

Per desgràcia avui no hi ha ningú que estigui lliure de pecat. Enlloc. I potser ja és hora que el problema s’abordi com una emergència greu ●