Quina setmaneta!

Al’espera de saber què passa aquesta nit contra el Real Madrid, des de la perspectiva culer aquesta ha sigut una setmana per oblidar. Resumint, una derrota cruel contra el PSG, quan el partit i l’eliminatòria estaven, com a mínim, enfocats, sumats a una classificació al límit de l’etern rival. I per acabar-ho d’adobar ens trobem amb la derrota del femení, de les noies que mai fallen, a la Champions contra un Chelsea consistent, molt més que qualsevol dels rivals que el Barça es troba a la lliga espanyola. Una setmana doncs que ha castigat de manera especial el Barça, i on només una victòria aquesta nit al Bernabéu maquillaria una mica aquesta sensació de desànim que ens ha envaït després d’haver-nos fet unes certes il·lusions amb la victòria a París.

Però al final el futbol és això, ningú pot garantir que les coses siguin justes, i jugar millor no és cap garantia de guanyar l’adversari. Es tracta de competir, i no sempre és fàcil. El problema en el cas del Barça és que s’estan acabant les oportunitats i la credibilitat i, més enllà de la derrota hi ha tot un seguit de circumstàncies que compliquen encara més les coses. Els interrogants en relació a qui ha d’entrenar el Barça per una part i per l’altra la qüestió econòmica són ara mateix una llosa de pes insuportable. La classificació per a la Champions era una petita injecció de recursos i de moral, que si bé no resolia la greu situació econòmica, sí que implicava poder respirar davant l’asfíxia econòmica, per no parlar de la no presència al Mundial de Clubs de l’any que ve. I també era energia positiva per a la malmesa moral culer, que també és important ●