L’ordre que cal

Des que escric aquesta columna he intentat tenir una mirada positiva i optimista sobre la realitat del Barça. Potser en algunes ocasions amb un punt necessari de crítica, però és cert que m’atrau més mirar-ho des d’una perspectiva optimista. Faig aquesta confessió més personal perquè aquesta setmana se m’ha acabat l’energia positiva. He anat al dipòsit de reserva i tampoc en quedava... I és que la setmana s’ha fet molt llarga.

Entre la derrota incomprensible a Girona venint d’on veníem, el fracàs al bàsquet en competició europea, i que els eterns rivals a la seva bola, com sempre, la moral no és la millor, com si diguéssim. SI a això li afegim aquesta bipolaritat extrema segons la qual hem de fitxar no sé quants jugadors i cracks mundials, però que al mateix temps sembla que des del punt de vista econòmic hi haurà una feinada per mantenir el que tens, ja no saps on ets. O potser sí que ho intueixes.

Estem instal·lats en un cert caos difícil d’interpretar. I contra el caos, convé ordre i rigor. Tenim dret a somiar èpoques millors, i tant que sí, i el tenim gràcies a l’aparició d’una nova fornada de grans jugadors que ara són molt joves però que ja estan aportant il·lusió (diria que ara mateix amb l’equip femení, l’única il·lusió que es respira a can Barça). El Barça és un dels grans clubs a nivell mundial. Pocs clubs tenen la mateixa carta de presentació i això ens consola l’amor propi. Però arribats a aquest punt toca posar ordre. Al camp i als despatxos. De moment, guanyant demà la Real Sociedad, tant sí com no. No hi ha altra possibilitat, sinó el caos tornarà a vèncer l’ordre i això és el que no volem ●