Re­be­ca González, al­fe­res mo­ra de To­rrent:

Nou Torrentí - - ESPECIAL FESTES - Què més te­niu d’es­pe­cial? Com va­res aca­bar d’al­fe­res?

aní a dos, aní a tres… i ja des d’ales­ho­res no me n’he anat.

Què és el que et fas­ci­na de la teua com­par­sa?

La meua com­par­sa és un po­quet pe­cu­liar. Som molt tran­quils. Fins a úl­ti­ma ho­ra no co­men­cem a pre­pa­rar res i ja, quan que­da poc de temps, és quan co­men­cem a me­ne­jar-nos. Ales­ho­res, jo pen­se que són ei­xos ner­vis, els que fan que la fes­ta fun­cio­ne. Tam­bé te­nim la ‘clot­xi­nà’. Tots vo­lem el ma­teix: fes­ta. A més, la meua com­par­sa és mix­ta i ací ens du­guem prou bé. Som una com­par­sa de no­més 26 per­so­nes. Ales­ho­res, arri­ba­rem al que po­dem arri­bar i vo­lem fer-ho el més bo­nic pos­si­ble. Som com­par­ses com la res­ta, vo­lem dis­fru­tar de la fes­ta, viu­re-la al mà­xim i no hi ha molt més. Bé, sí, és es­pe­cial per­què es­tic jo. Si no es­ti­gue­ra jo, no se­ria tan es­pe­cial (bro­me­ja).

Ja sa­bem que no­més por­tes qua­tre anys en la com­par­sa, pe­rò po­dries con­tar-nos al­gu­na co­sa so­bre la seua his­tò­ria?

Real­ment et po­dria con­tar poc de la his­tò­ria de la meua com­par­sa. Jo sé que són omeies en re­fe­rèn­cia a que va­ren ser ells l’úl­ti­ma fa­mí­lia que es que­dà du­rant el Ca­li­fat Omeia. Arran d’açò es for­mà una co­lla d’amics de To­rrent i es de­no­mi­na­ren ‘omeies’.

Al­gu­na ve­ga­da ha­vies ima­gi­nat que se­ries l’al­fe­res mo­ra de To­rrent?

No, mai. Te­nint en com­pte que no­més duia qua­tre anys, ai­xò ni m’ha­via pas­sat pel cap. La ve­ri­tat és que co­me­nçà com una bro­ma: “Que sí, que m’apun­te, que no m’apun­te, que tal, que qual...” La ve­ri­tat és que arri­bà el mo­ment i m’apun­tí. Vaig dir: “xi­ca, que vull ser l’al­fe­res”. Tin­guí la sort que nin­gú més s’apun­tà i l’op­ció era jo o jo.

Què sig­ni­fi­ca per a tu el teu cà­rrec? Per a mi, el cà­rrec és molt im­por­tant. Es­tic vi­vint la fes­ta des d’un al­tre punt de vis­ta. M’es­tic in­vo­lu­crant molt més del que m’ha­via in­vo­lu­crat fins ara. Ales­ho­res, és dis­fru­tar, anar d’un lloc a un al­tre, l’amis­tat que tinc amb al­tres cà­rrecs com ara Vi­cent, So­nia, En­car­na... És ai­xò el que real­ment m’en­du­ré: una molt bo­na ex­pe­rièn­cia. Com és la teua re­la­ció amb l’al­fe­res cris­tia­na?

La meua re­la­ció per­so­nal amb So­nia és molt bo­na, pe­rò a ni­vell de mo­ra la ve­ri­tat és que no la puc ni vo­re. Li lle­va­ré la To­rre en el mo­ment que pu­ga. Ai­xò ho tinc més clar que l’ai­gua: la dei­xa­ré al ca­rrer [bro­me­ja]. Pe­rò com a per­so­na és un tros­set de pa.

Quins són els mo­ments més emo­tius de la fes­ta?

Jo em que­de amb el pre­gó, per­què és quan co­men­cen. És quan dius: “ja es­tic im­mer­sa en la fes­ta i ja no puc tor­nar arre­re”. Pe­rò tam­bé em que­de amb les ‘tra­bu­caes’. A mi, ai­xò d’aga­far el tra­buc i pe­gar tirs em fa mol­ta il·lu­sió [riu].

Què po­dries con­tar-nos del boa­to d’en­guany?

La ve­ri­tat és que se­rà un boa­to cur­tet, in­tens i, per a mi, és el més bo­nic. No puc dir més.

Quin és el teu desig per a aques­tes Fes­tes de Mo­ros i Cris­tians 2019? El mi­llor desig se­ria dis­fru­tar, que el temps ens acom­pan­ye, obli­dar-nos de to­tes les pe­nes,, ei­xir al ca­rrer i viu­re-ho tot amb la mà­xi­ma in­ten­si­tat…

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.