Un model que s’esgota
Aquest mes de març plujós, un dels més plujosos de la història, segons les dades que marquen els registres, ha vingut acompanyat per una desproporcionada pujada de les tarifes de la llum, que han assolit el seu rècord històric. El preu dels combustibles fòssils també ha pujat com la bromera, com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, que ha condicionat sensiblement el mercat energètic i ha obstaculitzat la distribució d’aliments de primera necessitat i de productes bàsics que el nostre país importava tradicionalment des d’Europa de l’Est. Totes aquestes circumstàncies, sumades a una vaga de transportistes, dibuixen un escenari de crisi que hem d’abordar, obligatòriament, com a societat.
Se’ns presenten dues opcions: d’una banda, implementar mesures de xoc, dissenyades a curt termini i implementades des d’àmbits institucionals, que acaben esdevenint pedaços: pa per a hui i fam per a demà, com se sol dir. Decisions governamentals que calmen momentàniament el desencant de la ciutadania, però que no comporten una solució efectiva per a problemes socials i polítics que són estructurals.
L’altra opció que tenim a l’abast és mirar les coses amb perspectiva, analitzar la situació amb amplitud de mires. Aquesta globalització absolutament desenfrenada, que s’allunya dels models de consum més tradicionals (més arrelats al territori i de quilòmetre zero), se sustenta en la immediatesa. En l’autogenerada necessitat de tindre accés ràpid a productes barats, produïts a l’altra punta del món i sense garanties pel que fa als estàndards de drets laborals dels treballadors i treballadores de les cadenes de muntatge.
A més a més, l’itinerari que fan els productes acabats des de les grans factories deslocalitzades generalment a Àsia fins a arribar al nostre domicili particular té un impacte ambiental inassumible, si ens posem les ulleres de la sostenibilitat i mirem als ulls a eixe monstre invisible que és el canvi climàtic.
És evident que des de l’àmbit municipal resultar agosarat proposar solucions eficaces a un problema de dimensions mastodònticament globals, però sí que estem en disposició d’incentivar els nostres veïns i veïnes a emprendre accions menudes, humils, que sumant-hi voluntats i sensibilitats col·lectives, poden arribar a marcar la diferència. M’estic referint a una aposta decidida pel comerç local, pel producte de proximitat. O per exemple, la creació de comunitats energètiques a nivell municipal, que és una de les propostes que Compromís per Torrent durà al plenari les pròximes setmanes. Posar els sostres dels nostres edificis a disposició del bé comú, apostant per una energia renovable i permanent com és el sol, posant el nostre granet d’arena i cooperant per una ciutat millor i un món més habitable.