Radiografia d’un moment

Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez fan una personal mirada a un episodi cabdal de la trajectòria de Los Planetas

Estem acostumats a que el cineasta gironí Isaki Lacuesta ens faci desafiar les fronteres de la nostra percepció amb pel·lícules que mai s’adscriuen a un gènere en el sentit tradicional del terme i ens forcen a qüestionar el grau de realitat d’allò que mirem. Aquest estil, present a bona part dels seus magnífics treballs, s’eleva a quotes encara més altes a Segundo premio, que ha dirigit al costat de Pol Rodríguez i que, molt merescudament, es va alçar amb el premi a millor pel·lícula al darrer festival de Málaga. Una bona prova del creatiu inconformisme de Lacuesta és que, en temps de sobredosi de biòpics musicals, s’hagi aproximat a la història Los Planetas i la seva herència musical amb un esperit molt lliure i trencant totes les servituds a la veracitat d’uns fets. Com es diu des dels mateixos títols de crèdit, això no és una biografia de Los Planetas, sinó una possibilitat, una faula basada en un moment cabdal de la història de la banda. No és ben bé el que va passar, sinó la radiografia d’un episodi que va canviar-los a ells i també la música d’un temps i una generació. Una immersió a les realitats alternatives que emanen del fet creatiu i també una subversió dels cànons d’un gènere i les seves derivades. Tot un viatge emocional que atrapa de principi a final, tant si s’és fan de Los Planetas com si no.

Segundo premio se situa, doncs, en el moment exacte que la banda pateix un sotrac, amb la marxa d’un dels seus membres, i la voluntat de convertir el seu tercer disc, Una semana en el motor de un autobús, en un punt d’inflexió. A partir d’aquí, entrem de ple en el procés de creació dels temes i les seves contratemps, però també s’hi fa la crònica d’una amistat tan disruptiva com, en el fons, inapel·lable. Lacuesta i Rodríguez aconsegueixen que la pel·lícula transpiri veritat quan veiem els músics a la recerca de la sonoritat desitjada o volent apropiar-se de l’escenari, però també quan intenten dirimir les seves relacions i assumir els seus respectius papers a la vida de l’altre. A la narrativa de Segundo premio hi cap tot, des de l’estètica documental fins al musical d’aires onírics que té en Velvet Goldmine un dels seus baluards moderns. Si brilla amb tanta intensitat és també pel seu esplèndid muntatge, la força atmosfèrica de les cançons i un gran repartiment encapçalat per Daniel Ibañez (atenció a aquests actor, que ja despuntava molt a Las leyes de la frontera), Cristalino, Stéphanie Magnin, Mafo, Chesco Ruiz i Eduardo Rejón. Millor anar a veure-la al cinema, perquè fa punta que és una d’aquelles pel·lícules que es torna de culte desfermat.