Malalties i memòria
L«En cantar els presos en formació el ‘Cara al sol’, les rates els passaven per damunt els peus»
legeixo l’òpera prima, de títol llarguíssim, de Margalida Roig Sureda, una historiadora especialitzada en l’estudi de la memòria democràtica. Tanmateix el títol s’ho paga, perquè ho diu tot: Les malalties als centres penitenciaris de Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra 1936-1943 (Lleonard Muntaner Editor, 2024). No cal dir que Margalida Roig obre una línia d’investigació poc tractada, si més no a Mallorca. Esperem-ne nous treballs. Al cap i a la fi, tot i l’esforç del Partit Popular a través de Vox per desvirtuar la realitat d’aquells fets, òbviament criminals, les publicacions que hi fan referència es multipliquen. Adia Edicions ja deu haver fet arribar a les llibreries Felanitx, de l’entusiasme a la por, d’Aina
Adrover Oliver, amb pròleg de Bartomeu Mestre. Del mateix Mestre vull citar un article documentadíssim a VilaWeb, sobre la figura d’Antoni Mus Caballero, empresari i humanista, home d’esquerres, pare d’Antoni Mus López, l’escriptor... Però tornem a Les malalties als centres penitenciaris. Quantes persones emmalaltiren, moltes de les quals moriren, a les presons a causa de la brutícia, de les xacres contagioses, de la manca d’atenció mèdica...? Quantes ho feren de debilitat per falta d’una alimentació mínimament decent? I de malalties mentals o purament de tristesa? Escriu la historiadora: «Durant els anys de guerra, les malalties infeccioses foren les més abundants, tant en homes com en dones, i aquestes atacaren, sobretot, la via respiratòria, el sistema digestiu i la pell (···) A la postguerra, les de transmissió sexual augmentaren, així com les mentals: trastorns neurològics i posttraumàtics». Tocant a la brutor, puntualitza: «La presència constant de polls, lladelles i paràsits de tot tipus provocaren brots epidèmics que no sempre podien controlar-se». I de les rates què ens en diu...? Doncs que en cantar els presos en formació el Cara al sol, les rates els passaven per damunt els peus. Va contar-li un dels arrestats a la presó provincial, dita també dels caputxins. «Rates així... No és cuento això!» Extrec de la introducció les paraules d’un altre pres, el científic Odón de Buen: «Todo el edificio estaba lleno de chinches, hasta la enfermería y la cocina (···) ni una sola vez en el año que estuve preso vi que se empleara en limpiar y sanear tanta porquería como había acumulada». Aquests flaixos em remeten a altres que n’acreixen la misèria moral, de l’època. Amb motiu d’acomplir-se el vint-i-cinquè aniversari de la consagració episcopal del bisbe Miralles, els presos l’obsequiaren amb una col·lecta dinerària. Va ésser el novembre de 1939, de manera que hem de considerar-la un impost, el de la por o de la servitud. Els presos emmalaltien d’inanició, els fills vestien d’esquinçalls i heus aquí que el senyor bisbe parava la mà. Realment no es pot caure més baix. Franco també en va rebre, d’obsequis dels presos. Sense anar més enfora, els dels caputxins costejaren una placa de marbre amb l’últim comunicat de guerra. Ja sabeu: aquell que diu «en el día de hoy, cautivo y desarmado» etcètera. Aquella generació vençuda pel feixisme va ésser sotmesa a totes les humiliacions possibles. I va emmalaltir (i sovint morir) a les presons. Margalida Roig Sureda ens ho recorda. Ara, precisament ara, quan el Partit Popular, a l’empara de Vox, ha anunciat que derogarà les lleis de memòria.