Existeixen bones relacions d’exparelles?
És un tema sobre el qual hi ha diversitat d’opinions
Tots hem sentit dir en alguna ocasió que «es coneix als amics en temps difícils, als germans en l’herència, als fills en la vellesa i a la parella en el divorci». I quan un escolta aquesta expressió l’acostuma a interpretar amb connotacions negatives. Però la realitat no és sempre així, encara més, no hauria de ser mai així. Al meu cas, no he viscut l’herència amb germans, ni soc prou gran per a avaluar el comportament de les meves filles en la meva vellesa, però en les situacions en què he necessitat els amics sempre m’han donat suport. Potser soc una afortunada o potser la clau és tenir relacions d’amistat sanes, no ho sé.
I si parlem del cas de les exparelles, que és en el que ens volem centrar avui, tampoc he viscut experiències massa traumàtiques, tot i que aconseguir-ho ha requerit treball als inicis de l’exrelació, i ara com ara puc dir que mantinc relacions cordials amb la majoria de les persones amb les quals he tingut una relació afectiva important.
És cert que la relació amb un ex és un tema sobre el qual tothom sembla tenir una opinió. Per a alguns és impossible mantenir una bona relació, i molt menys encara una amistat; per a uns altres, tenir una relació bona és una idea maca però utòpica i gens realista; i n’hi ha d’altres que assoleixen aquesta bona relació, i més encara, una amistat sincera. I és que de la mateixa manera que hi ha relacions de tota mena, hi ha també exrelacions per a tots els gustos. I en aquelles en les quals encara queda un pòsit d’afecte sincer més enllà del final de l’amor romàntic, poden derivar en una nova realitat en la qual hi ha moltes coses que poden fer l’un per l’altre. Però no ens enganyem, no és un procés fàcil.
Quan una relació es trenca, independentment del motiu, apareixen ferides que cal curar, i això sempre és qüestió de temps. Les ferides poden tenir molts orígens i la interpretació que en fem d’aquests serà la culpable de com establirem la base de l’exrelació. No serà el mateix si culpabilitzem l’altra, que si som nosaltres els que hem decidit trencar la relació. I tampoc serà el mateix si afrontem sols a la nova etapa o si tenim un bon suport emocional. I tot això sense obviar el que per a mi és sempre un punt bastant important, com és el de la por que tenim les persones a certs canvis, perquè les persones som éssers de costums i trencar una relació suposa canviar-ne unes quantes.
Jo soc de les que crec que una exparella és una persona amb la qual hem compartit un vincle emocional fort, algú que ha estat molt important durant una etapa més o menys llarga de la nostra vida, el nostre millor amic, el nostre confident i la persona amb la qual hem compartit la nostra intimitat en la majoria dels àmbits. I és per això que quan s’ha estimat tant algú, no es pot passar a odiar-lo. Cal entendre que l’amor de parella s’ha acabat, però l’estima a la persona segueix allà, i d’acord amb això cal definir la relació que es tindrà en el futur. I no parlem ja de relacions en les quals hi ha fills. Perquè en aquest cas, encara és més important mantenir una bona relació amb la persona que vas decidir formar una família, que vas triar com a pare o mare dels teus fills, per l’estima a ell i per l’amor als fills que heu fet (i no dic tingut) en comú.
I si tenim clar que és important mantenir una relació com a mínim cordial i, si es pot, bona, és crucial que seguim unes pautes. La primera és deixar de costat els retrets, perquè no va funcionar, qui va ser el culpable i altres punts que no porten enlloc. Una segona és acceptar la nova realitat, en la que ja no som la persona més valuosa en la vida de l’altra, i sí, hem perdut una cosa que volíem, però hem de pensar que en podem construir una altra de nova junts. És rellevant respectar el que vam viure plegats, els nostres records que en el seu moment vam viure amb molt d’entusiasme. També es requereix donar-se espai, ja que cal crear noves rutines i una nova vida. Cal respectar-se en públic i no caure en la temptació de criticar l’altra amb els amics, i encara menys caure en l’inun sult, ja que respectar-se com a persones és una manera d’intel·ligència emocional. En alguns casos cal acceptar una nova parella de l’altra, la prova del foc quan arriba el moment, però ferho és assumir de ple la nova realitat d’algú que aprecies molt. I és clar, en cap cas cal donar esperances de res, ja que la sinceritat és la base de totes les relacions sanes. Com amb qualsevol amic cal alegrar-se pels èxits dels altres, i si s’escau, celebrar els èxits mutus. I, en darrer lloc, però no per això menys important, sinó tot el contrari, cal estimar-se, estimar-se d’una altra manera, diferent, sense amor romàntic, sense somnis de futur, sense gelosies ni mals rotllos. Cal fer coses divertides i riure plegats com amb els altres amics, sabent que aquest és especial, amic o amiga amb el que un dia vas compartir un passat i moltes coses maques.
Ja arribant al final també diré que la relació d’amistat serà possible amb aquestes pautes, però cal que es verifiqui a més una circumstància molt més important. La relació de parella abans de la ruptura ha d’haver estat sincera i verdadera, i no es pot haver traït l’amor i la confiança de l’altra. Perquè sense això no hi ha possibilitat de res.
I avui acabarem amb una frase de Henry Ford, el fundador de la Ford Motor Company, que diu «el fracàs és l’oportunitat de començar una altra vegada, però aquesta vegada amb més intel·ligència», i que aplicada a l’àmbit de la ruptura d’una relació de parella, ens pot parlar de què quan una relació de parella fracassa, o s’acaba, si hem après alguna cosa, podem crear una bona relació si es fa de forma pensada i no deixantse portar per les emocions.
☰
Jo soc de les que crec que una exparella és una persona amb la qual hem compartit un vincle emocional fort