Crèdit Andorrà a la Seu
Una nota de premsa em va provocar un somriure: Crèdit Andorrà, avui Creand, un banc tradicional de l’Andorra més contemporània, preveu obrir una sucursal a la Seu. La nota deixava ben clar que la sucursal de la Seu seria un branquilló de l’organització espanyola de la financera andorrana i que la frontera fiscal, quin remei, persistiria. Suposem, doncs, que els objectius de la sucursal, amb permís de l’amic Vives, anunciat director de la nova oficina, serà la de captar clients d’aquesta zona del Pirineu i a la vegada atendre, per a les gestions espanyoles, la clientela andorrana. Uns bons objectius pels quals no tenim cap objecció, i que, fins i tot, desitgem que es compleixin de manera satisfactòria. Cal recordar que la primera intervenció urgellenca en la banca andorrana va ser en aquells no gaire llunyans, i republicans, anys trenta del segle XX, quan, en el marc de les grans inversionsde FHASA,escreava una petita banca, la primera d’Andorra, llavors anomenada Banc d’Andorra, que després seria coneguda com a Crèdit Agrícol i Comercial d’Andorra. Es bastia amb les benediccions dels Mateu pare i fill —l’esperit sant es reservava per al franquisme imminent—, i de les banques urgellenques Fornesa i Rebés. El primer director d’aquella banca era el també urgellenc, de nacionalitat andorrana, Manuel Cerqueda. La fundació l’any 1949 i el posterior funcionament del Crèdit Andorrà, no va ser pas exempt de la influència de professionals urgellencs vinculats a la banca; entre molts d’altres citem els noms d’Ingla, Bansells, Pampliega, Roquet, o els més propers de Peralba o Cornella, noms que són prou indicatius de l’aportació humana que des de l’Alt Urgell s’ha fet al Crèdit Andorrà i que difícilment, a curt termini, es repetirà amb aquesta intensitat. Sigui fet aquest repàs humà per comprovar, una vegada més, la vinculació de dos territoris com són l’Estat andorrà i la comarca catalana de l’Alt Urgell, aquesta darrera, de moment, amb Copríncep inclòs. Ens permetem de pensar que la lectura de la situació territorial feta pels dirigents de Creand, em resisteixo encara a no usar la denominació de Crèdit Andorrà, és molt correcta. El veïnatge de la Seu pot permetre a la seva clientela fer més còmodament gestions bancàries vinculades al territori espanyol. Encara que la xarxa de vasos comunicants sigui operativa només com a organització espanyola, quin dubte hi ha que el client habitual del Crèdit Andorrà serà ben rebut als locals de la sucursal urgellenca, com a persona coneguda i sense necessitat de més informes. Això pot facilitar moltes inversions andorranes a l’Alt Pirineu i al mateix temps produir rendibilitats bancàries a la nova entitat. També hem de recordar que fa pocs anys a la Seu hi havia operant, gairebé una vintena d’entitats bancàries. Avui només hi ha Caixabanc, Santander, BBVA, Sabadell i Ibercaja. Un altre element que em permet de felicitar els dirigents de Creand per la seva anàlisi de present i de futur és que, fins i tot, independentment dels resultat del referèndum del Tractat d’Associació d’Andorra amb la UE— ,que aquest articulista veïnal es permet de pensar que ha de ser positiu—, el dinamisme de l’economia andorrana la porta a centrifugar la seva capacitat financera, és a dir, a dirigir selectivament i amb sentit comú bona part de les seves capacitats inversores cap a l’exterior. I si aquest exterior és l’Alt Pirineu o l’Alt Urgell, es crea, a més, una regió estratègica aliada a la bona marxa de l’economia andorrana, cosa que, per exemple, no passa amb Panamà. Són moments, aquests, on són necessaris uns bons criteris polítics i econòmics de futur, llums llargs, tant per als dirigents polítics com per als empresaris d’ambdues parts de la frontera. I en aquest sentit, penso que la iniciativa de Creand Espanya —de fet, del sempitern Crèdit Andorrà— marca una línia d’actuació que seria bo que seguissin altres grups econòmics andorrans amb capacitat inversora. I perquè tot això s’optimitzi cal, caldrà, no em puc estar de dir-ho, un nou encaix a la Unió Europea. Sense cap dubte.