No hi ha pressa en curar la ferida si no afecta els de casa
L’Executiu es repensarà el model contractual per evitar la contractació inapropiada de treballadors, arran del cas dels peruans contractas per empreses amb irregularitats laborals. Encara així, continuen afirmant no tenir cap denúncia d’aquests casos, tot i les contínues manifestacions fetes per part d’aquest col·lectiu. No sé què més poden necessitar per adonar-se de la problemàtica tan greu per la qual està travessant actualment Andorra, on desecies nes de treballadors extracomunitaris acudeixen al nostre país per buscar un futur millor i es troben amb una situació deplorable. I és que sembla que si el problema no afecta els de casa, no hi ha cap tipus de pressa en posar remei a la ferida. Als nostres mandataris se’ls oblida que Andorra és la que és grà
EL PERIÒDIC D’ANDORRA no es fa responsable de l’opinió dels seus col·laboradors i tampoc s’identifica necessàriament amb els seus comentaris.
A efectes de publicitat contractada per persones pertanyents a diferents sectors o branques professionals, aquest mitjà no es fa responsable del contingut de la publicitat en relació al disposat en les normes estatutàries o deontològiques que regeixen la professió en concret, la qual qüestió únicament compet a la persona que contracta la publicitat.
al turisme, el qual se sustenta pels treballadors extracomunitaris que treballen en sectors relacionats amb aquest servei. I és que sincerament, qui voldria venir a treballar a un país emparat en unes condicions com aquestes?
L’afer dels peruans encara continua present
sector immobiliari en alça amb grans possibilitats de rendibilitat, i això és el que hem aconseguit, tenir inversors que inverteixin en el sector immobiliari del país fonamentalment, perquè no han trobat un altre sector interessant en el qual invertir.
Han passat més de deu anys des que aquest procés va començar a rodar i ara sembla que tota la culpa de la situació que travessem és d’aquests inversors, i això es fa en un intent poc cortès de no reconèixer que governs anteriors no van gestionar bé el procés de diversificació econòmica, i, oblidant, que el sector immobiliari i el de la construcció on han posat els seus diners majoritàriament aquests inversors també ha ajudat a generar llocs de feina al país.
Per què no van pensar els governs anteriors en crear un ecosistema de startups per a captar inversors? Per què no van pensar que vista l’evolució del sector immobiliari convenia començar a pensar en la inversió que havia de fer el govern en habitatge social? Per què no van escoltar les dotzenes de professionals que durant anys hem repetit als ministres corresponents que el sistema que tenim no funciona i no és sostenible en el temps? Per què sempre hem d’esperar que l’aigua ens ofegui per prendre consciència dels problemes i començar a buscar solucions?
Ara veiem també a alguns polítics dir que això és meravellós, que acabarà amb les empreses pantalla, quan probablement no saben ni el que és una empresa pantalla, que la recaptació que farem de les taxes a inversors estrangers solucionarà el problema, però ningú s’ha parat a pensar que si no hi ha inversors estrangers tampoc hi haurà cap taxa que recaptar i, per tant, tornarem a la casella de sortida, però clar, ja saben això que diuen que en política qui dies passa, anys empeny...
També veig constantment parlar de la paraula «expropiació». Permetin-me que aquí em mostri totalment en contra. Aquestes mesures poden agradar més o menys i jo personalment discrepo de moltes d’elles, però si les persones que parlen d’»expropiacions» s’haguessin molestat a veure el contingut del text haurien vist que el sistema és prou garantista, i que en el moment en què el propietari vulgui pot posar el pis en lloguer i s’acaba «la intervenció» pública.
No és el millor sistema, però es fa per a tractar de solucionar un problema més gran. Ara que estem amb l’aigua al coll no hi ha alternatives, i no n’hi ha perquè en el passat no es van fer bé les coses, hem d’assumir-lo, en lloc de posar constantment pals a les rodes. No podem queixar-nos quan no hi ha inversors estrangers i queixar-nos quan els tenim i llavors fer-los fora o abusar del seu suposat poder adquisitiu, perquè això ens fa perdre competitivitat. No podem queixar-nos quan no hi ha habitatge social i queixar-nos quan es busquen solucions perquè n’hi hagi.
Mesures com aquestes existeixen ja en altres països del nostre entorn, però és cert que aquests països han desenvolupat un ecosistema productiu amb mesures solvents i sectors reals perquè els inversors estrangers tinguin més interessos als seus països que el merament immobiliari, què esperem nosaltres a començar a desenvolupar aquests sectors de manera real, valenta, sincera i sense malícies? I no oblidem que a més de totes les mesures pròpies d’inversió estrangera tenim el tema del català, l’acord amb la UE, etc. que això ja es qüestió d’un altre article. El que està clar és que els grans inversor marxen a països més interessant o directament no venen i el que hem fet fins ara o no ha servit, o no és suficient. És difícil i és el primer que hem d’assumir, però l’equip, ministre/a o secretari/a d’estat que no es vegi capaç de fer-ho és tan senzill com que deixi el seu càrrec per dignitat política i deixi via lliure a persones que estiguin disposades de veritat a treballar pel país, que no els importi el càrrec o el sou, que només vulguin que el país creixi i avanci durant els pròxims anys. Fem alguna cosa, però fem-la ja, abans que sigui massa tard.