Ou valan dou Bourig... Vé revive ra mia riviera
R’ome ese fach aishì : car que de calamità, naturale o prouvoucàie da elou, (per manca de reflecian o per soua visian limitàia de r’avenì), se prouduchan, per que elou pilhe counsciença da realtà de cause ! Oscar Wilde screvìa : « ou verou misterou dou moundou ese ou visìbile e nan r’envisìbile » Perqué vou parlou d’acò ? Perqué noun me su mài remetù dou « recouvrament » da riviera que ha bressà ra mia enfança e ha acoumpagnà ra mia adoulessença, «ou Bourig». Aquelu que dechidan de r’avenì r’han rendùa envisìbila à ra fen du anne 1950. D’engeniouse engegnìe han augù r’idéa stravaganta, e r’ajetivou me semelha déboule de sensou, de souterrà aquesta sourça de vita e ou sen envirou de fioù e de piante mediterranéenque per creishe ou passage da Regina du Tempe Mouderne, r’autoumoùbila. Aquesta riviera, aquestou cours d’aiga sec ra mitan de r’ann, era ou terren de jueg e de descuberte da Natura per nautre, enfante d’apress a guerra. Era ra rapresentacian de ço que ou prougress técnicou umanou n’avìa pancà scagassà. D’una riba à r’autra de passarele per u pedoù religavan ra riba drecha e ra riba seneca ; en passent susa aqueste passarele se revelavan re mountagne à r’envirou que paravan aquesta valada magnìfica. Sus’a riba drecha, una pichouna fàbrica de guiaça esistava, pu en susa à countrafoart d’una cascada naturale, una granna pesquiera da lavà permetìa ente màire, ente re freme dou quartié que n’avian pancara de màquina da lavà, de scountrà-se, d’avé de nove de cada-una. Aquela counvivialità ancuhi despareishùa scassegàia da e corne, re peteade de biciclete à fueg e una circulacian deventàia enfernale. Vive vitou couma s’ou Temp nou foussa cuntà. Sus’a riba seneca, quarque coumerche, boulanjarìa, coumestible, masé, una beveta douna cada maten de scora rajougneva ou men amig Jacou. Fasìan ou camen ‘n ensem fint à « La Condamine » e revenìan de sera en juguent sus’ aquelou pichan camen en bourdura dou valan….Car dì-vou qu’aquesta riviera au moument de pioje carent da mountagna propi dapé, se trasfourmava durent quarque jorne en valan agressivou que counsoulidava aishì re soue lìmite naturale. R’aiga de pioja que carava de mountagne à r’envirou era viventa, primou fangousa devenìa quiara e lengìe en s’assagissent e re ribe à ra primavera se garnishavan de fioù e de piantine belle per toute. U me proupòsiti poaran fà-vou pensà que su pecoundrious pensent : « d’un temp era mielhe ! » ma noun ese nan ou casou.