El sopar secret, i el paradís
Tu i jo som tres A.R.V.
Quan un negoci funciona, no el toquis, diuen els botiguers clàssics. Però algun retoc per potenciar-lo més, sempre és una idea encertada. És el que acaba de passar a Al rojo vivo (La Sexta), on acaben de debutar els creadors de l’asteroide sarcàstic Mongolia (Darío Adanti i Edu Galán), i fan un secció breu i punxant. Defineixen la seva pinzellada com una combinació de «clarividència, quiromància i filatèlia»; o sigui, surrealisme i sarcasme, i tots els dilluns, després de consultar la seva bola de vidre, ens avancen el que passarà durant la setmana. Per a aquesta asseguren que es descobrirà la veritat del cessament de la convivència d’Irene Montero i Pablo Iglesias. Segons ells, aquesta separació es deu: «Al sopar secret que van mantenir Iglesias i Junqueras», i van afegir una foto d’Irene, amb els ulls plens de llàgrimes, exclamant amb dolor: «¡Aquella nit no va venir a dormir a casa!». ¡Ah! És un apunt divertit, però molt naïf i blanc. Potser li ha faltat un punt de profunditat. En aquell famós sopar, l’amfitrió va ser Jaume Roures, monsenyor de Mediapro; i pel que sembla també hi havia notables criatures d’aquell acreditat pinyol que analitza el procés sobre la marxa. Hauria sigut interessant que Mongolia hagués escodrinyat bé la bola de vidre, i saber exactament de què van parlar, a quines conclusions van arribar i si van traçar les línies mestres d’algun pla genial. De passada, Irene s’hauria tranquil·litzat. Aquella nit que Pablo no va dormir a casa no va ser una perillosa orgia tête à tête. Devia ser, com a molt, un virtuós conclave de purpurats.
CATALUNYA, PARADÍS ‘OFFSHORE’.– A La Sexta noche, l’escriptor Roberto Saviano, famosíssim pel seu llibre de la camorra napolitana (Gomorra), ens va enviar una advertència: «A partir del brexit, Anglaterra es convertirà en una illa offshore. Londres ja és el primer centre mundial de blanqueig de diners. Amb la independència, Catalunya pot convertirse en una altra illa offshore». Ho va dir alarmat. És discutible. Em consta que en cercles de l’enginyeria financera hi ha alegria en comptes d’alarma. Diuen que Catalunya, dibuixada com a paradís fiscal, seria imparable. No caldria demanar entrar a la UE. Els diners arribarien a dojo. Sol, platja, i blanqueig de capitals. Faríem pols Suïssa. Qualsevol se’n va a Zuric, amb el fred que hi fa.