Perseguir cartells
LAntoni
a història del cartellisme polític a Catalunya és llarga, fecunda i profunda. Carles Fontserè, per exemple, ha sigut un dels seus artistes més brillants. Inoblidable. Únic. Aquest mateix any, en el marc de la commemoració del centenari del seu naixement, hem pogut veure una delicada i cuidada exposició a l’Arxiu Nacional de Catalunya amb l’eloqüent títol d’un dels seus cartells més emblemàtics: Llibertat! Fontserè i el cartellisme compromès (1931-1939). Fontserè va tenir un impacte extraordinari en l’època republicana i va deixar una empremta emocional i artística única en la societat catalana. El mestre va escriure un llibre, Memòries d’un cartellista català (1931-1939), que convé rellegir per entendre la vinculació entre l’art, l’artista i el compromís.
Molts anys després, en la Transició avui criticada i de pretesa abolició, Jaume Pedrós –mort aquest any– va dibuixar el mític cartell de Llibertat d’expressió, encarregat per la companyia teatral Els Joglars, dirigida per Albert Boadella. La imatge, per la seva simplicitat i bellesa plàstica, va propiciar i acompanyar una campanya per la llibertat d’expressió en suport dels membres de la companyia de teatre empresonats arran de la representació teatral de La torna. La imatge consistia en una màscara blanca amb un traç gruixut que li tapava la boca. Al règim no li agradava ni la sorna, ni la mofa, ni la burla. Ni el teatre crític, és clar. Com diria Dario Fo, el riure desafia el poder, i aquest no ho tolera.
La influència de la imatge de Pedrós ha sigut tan gran que es considera la icona més representativa per a la defensa de la llibertat d’expressió a Catalunya. Ningú hauria d’oblidar les lliçons de la història quan les idees es converteixen en banderes, en símbols i icones. Sense anar més lluny, aquests dies l’han utilitzat grups de periodistes catalans, com el Sindicat de Periodistes de Catalunya, per protestar contra el que consideren una actuació desproporcionada de les autoritats estatals i per recordar que la llibertat de premsa és un dels pilars fonamentals de la democràcia.
‘No hi ha estètica sense ètica’
La imatge de membres de la Guàrdia Civil perseguint cartells és un error estètic i –per molts– també ètic. Algú hauria d’haver vist, estudiat i comprès la història del cartellisme a Catalunya per saber que no estaven incautant només material de propaganda. I el ridícul tuit amb la prova del delicte en forma de palets de cartells és, com a mínim, desafortunat. Nulla aesthetica sine ethica (No hi ha estètica sense ètica) és una antiga expressió filosòfica popularitzada per Kierkegaard i Nietzsche,i recuperada el 1965 per José María Valverde, catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, en acte de protesta per l’expulsió del seu company José Luis López Aranguren per part del franquisme, i que va abandonar la seva plaça no sense abans deixar escrit que «no hay estética sin ética, ergo apaga y vámonos».
El Govern central se la juga. Potser podrà impedir el referèndum, però amb accions ineficaces com la incautació de cartells i els registres en mitjans de comunicació no podrà impedir –segurament– l’enfortiment de la independència. Gran paradoxa: victòria legal i possible derrota política. Rajoy encara no ha entès de què es tracta. Quin desastre per al dia 2.