L’estigma de l’armament nuclear
Malgrat que els estats que fabriquen bombes atòmiques no el firmaran, el tractat que les prohibeix és una fita
Avui s’obre el període de signatures del Tractat de Prohibició d’armes nuclears aprovat a l’ONU el 7 de juliol per part de 122 països (dos terços de l’Assemblea General). Entrarà en vigor 90 dies després que el ratifiquin 50 països. Demà és el Dia Internacional per la Pau, una ocasió excel·lent per celebrar-ho. Els nou estats nuclearment armats i els membres de l’OTAN (llevat dels Països Baixos) no van ni assistir a la votació del tractat. Espanya n’és un. En canvi l’Iran (un país tan assenyalat com a perill nuclear) hi va votar a favor.
Els darrers anys s’havien intensificat les campanyes de la societat civil a favor d’un tractat de prohibició d’armes nuclears. També l’Assemblea General de l’ONU, reiteradament, en demanava la prohibició. El rebuig a negociar aquest tractat per part dels estats nuclears no ha estat uniforme: el mes d’octubre del 2016 es va presentar a l’ONU la proposta d’iniciar-ne les negociacions i els Estats Units, la Gran Bretanya, França i Israel hi van votar en contra, mentre que la Xina, l’Índia i el Pakistan es van abstenir. Corea del Nord hi va votar a favor.
El text del tractat diu, molt succintament, que els estats signataproper ris es comprometen a no desenvolupar, posseir, emmagatzemar o usar armes nuclears i també a desactivarles immediatament i destruir-les tan aviat com sigui possible. I es fixen uns terminis.
Avui l’arsenal nuclear mundial és d’uns 15.000 caps nuclears, més del 90% estan en mans dels Estats Units i Rússia. Més de 4.000 es poden utilitzar de forma immediata; alguns d’aquests estan en submarins (de Rússia, els EUA, el Regne Unit i França) que patrullen permanentment per tot el món.
Els estats nuclears tenen programes de modernització del seu arsenal nuclear. S’hi inclou la renovació dels caps nuclears, dels míssils, dels submarins i dels avions. El cas més extrem és el dels EUA, on l’any 2010 es va aprovar un programa amb un pressupost d’un milió de milions de dòlars i una durada de 30 anys. A primers d’any s’ha incrementat el pressupost en un 15%. LA MERA
existència de les armes nuclears ja és un perill. S’ha produït un elevat nombre d’accidents vinculats a aquestes armes, alguns molt greus: avions i submarins carregats amb caps nuclears enfonsats al mar i mai recuperats; avions amb armes nuclears incendiats, etcètera. Un cas molt és el de Palomares. En molts d’aquests accidents hi ha hagut contaminació radioactiva.
Un altre perill és el de la seva custòdia. Un parell de dades: en el període 1975-1990, el Pentàgon va apartar de forma definitiva de les tasques nuclears desenes de milers de militars per abús de drogues i alcohol. El 2014 una auditoria del Departament d’Energia dels EUA concloïa que dècades de supervisió i seguretat deficients podrien afectar negativament la fiabilitat i seguretat de les armes nuclears. A tot això cal afegir errors de detecció de suposats atacs que podrien haver desembocat en respostes nuclears.
Tots aquests riscos s’han silenciat sistemàticament. En canvi, altres perills s’han sobredimensionat, com en els casos de l’Iran i Corea del Nord. D’aquest darrer país es magnifica la capacitat nuclear: molts experts opinen que no disposa de la tecnologia que permeti encabir un cap nuclear en un míssil i que té el material suficient per fabricar entre deu i vint bombes (que no vol dir que les tingui). Ben diferent dels arsenals de què disposen altres països.
Estudis recents calculen que l’explosió de menys de l’1% de l’arsenal nuclear mundial podria alterar el clima i disminuir la producció agrícola mundial. Aquests canvis podrien dur a la fam extrema fins a dos mil milions de persones. CALIA,
doncs, un tractat de prohibició i eliminació d’armes nuclears. De fet, eren les úniques armes de destrucció massiva sense tractat internacional de prohibició. Cal esperar que els estats que van aprovar el tractat al juliol el signaran aviat. Així podrà entrar en vigor. Malauradament, sembla força clar que, ara com ara, els estats nuclears no signaran el tractat i, per tant, no deixaran de fabricar armes ni es desarmaran. També és molt previsible que no el signin els membres de l’OTAN. Tanmateix, el tractat reforçarà l’estigma contra l’armament nuclear i crearà un estat d’opinió i una pressió moral i política sobre els estats no disposats a adherir-s’hi. De forma anàloga al que ha passat amb les mines antipersona, les bombes de dispersió, les armes biològiques i les armes químiques.
Una amenaça mundial