‘Work in progress’ de Bolaño
‘Sepulcros de vaqueros’ reuneix tres novel·les breus inèdites
CRÍTICA
Es podria dir que el Roberto Bolaño (Santiago de Xile, 1953–Barcelona, 2003) de Sepulcros de vaqueros és un escriptor que, com el Fra Servando de El mundo alucinante de Reinaldo Arenas, s’ha convertit en un poeta que escriu la seva biografia envoltat de flames al centre d’una foguera: una foguera que no és sinó l’infern mateix de l’escriptura.
Sigui el que sigui això que anomenem work in progress, en Bolaño el sintagma informa del que va significar la literatura per a l’autor de Los detectives salvajes. Perquè Bolaño va entendre l’escriptura com un vastíssim camp de forces que podia reprendre aquí i allà sense importar en excés el control sobre aquell «infern». Per això, aquest nou llibre pòstum també pot ser llegit com «… una novela que, por otra parte, no empieza en la novela, en el objeto libro que la contiene, ¿lo entiende? Sus primeras páginas están en otro libro, o en un callejón donde se ha cometido un crimen, o en un pájaro que observa un grupo de niños que juegan», tal com afirma el protagonista de l’última secció del llibre. És fàcil tenir la impressió que l’únic en què creia Bolaño era en el fet d’escriure. Publicar havia de ser el miraculós mal col·lateral que poc o res té a veure amb la seva feina espartana de l’escriptura.
Sepulcros de vaqueros, escrit entre 1993 i el 2003, és una altra prova més que per a Bolaño el més decisiu era no estar parat, i llegir (i fer-ho bé). Les tres novel·les breus que conté el llibre (Patria, Sepulcros de vaqueros i Comedia del horror en Francia) són textos que tenen un clar regust de Bolaño. Les tres nouvelles contenen històries i personatges que ja havien aparegut d’una manera més o menys secreta a Estrella distante, a Llamadas telefónicas, Nocturno de Chile o a Los sinsabores del verdadero policía.
Sembla que l’únic en què creia l’autor era a escriure. Publicar havia de ser el miraculós mal col·lateral
HEROIS EFÍMERS I també hi ha, és clar, les marques d’una poètica ineluctable: una evident càrrega autobiogràfica (més que evident a Patria, on el personatge que obre el text és un boxejador com ho era el pare de Bolaño), uns personatges de fortes conviccions revolucionàries que es converteixen en herois efímers i nòmades disposats a empunyar les armes i enfrontar-se a tot i a tothom i que disfruten d’una immaduresa a prova de bomba, un lirisme desconcertant en una prosa contundent, una sensació general que tot té el clima estrany del que és oníric, un fragmentarisme i perspectivisme que molt clarament es converteix en la bastimentada d’aquests tres textos fins a dir prou, la presència obsessiva de Xile (amb el cop militar per enderrocar Salvador Allende omnipresent a tot el llibre), Mèxic, l’altra pàtria de l’autor de 2666 i del surrealisme (en aquest llibre, el Grupo Surrealista Clandestino), un joc constant amb el que és policíac i amb personatges que estranyament són escriptors, com Diodoro Pilon, el protagonista de la portentosa tercera part del llibre.
PARADÍS INFERNAL «Si el paradís, per ser paradís, propicia un vast infern, el deure del poeta és convertir el paradís en infern». I a fe que Bolaño aconsegueix en aquest llibre, una vegada més, que el lector ingressi atònit en un paradís deliciosament infernal. Passin i vegin com treballava un dels grans convertint la seva escriptura en un joc constant de referències creuades que conviuen amb una ment prodigiosa.
DE VAQUEROS Roberto Bolaño Alfaguara 256 pàgines 18,50 euros