No és Larsson, ni ho pretén

Lagercrantz presenta un bon ‘thriller’, àgil i captivador

RAMON VENTURA

Millennium és una de les sagues policíaques més importants dels últims anys i, a partir dels volums originals, han sorgit pel·lícules, còmics, sèries de televisió i tota mena de reclams... a més de tres llibres addicionals. La mort de l’autor, Stieg Larsson, ens va deixar orfes, tant de més aventures com del plaer de disfrutar de la seva capacitat narrativa, de combinar un ritme trepidant amb crims de molt bona factura, de no abandonar la denúncia social mentre brodava carismàtics protagonistes i, sobretot, de seduir-nos. Però la desaparició de Larsson no ha re- la defunció dels personatges, i avui presentem L’home que perseguia la seva ombra, segon títol de la seqüela autoritzada pels hereus legals de l’autor nòrdic.

El projecte va començar amb El que no et mata et fa més fort (2015), escrit pel també suec David Lagercrantz, autor de l’actual i, previsitament blement, del que finalitzarà aquesta segona trilogia. No hi ha dubte que la polèmica ha alimentat l’edició de la saga, i que les veus de crítics i lectors es debaten entre si la nova Millennium és una honorable continuació de la trilogia original o si, per contra, és una flagrant ofensa a un llegat que hauríem de preservar inacabat. És com la polèmica de la Sagrada Família, però en llibre.

Ho vaig comentar al criticar el tom precedent i em reafirmo: Lagercrantz no és Larsson, però tampoc ho pretén. Els personatges tenen els mateixos noms, però les seves dinàmiques són diferents, el comporpresentat és més social i (si bé la trama d’El que no et mata et fa més fort es resistia al compromís ideològic que va distingir la trilogia original de Larsson) en el nou llibre, Lagercrantz se cenyeix a l’obra primària sense pretendre suplantar el difunt escriptor. El resultat, avui dia, són dues novel·les de molt bona factura, entretingudes i amb altes dosis de misteri. La primera, més centrada en els personatges i la segona i actual, en les motivacions originals d’aquests protagonistes. Lagercrantz ha afegit actors nous al drama sense complicar el desenvolupament de l’obra ni el rumb con-

CRÍTICA