«Escric sense rumb fix i miro de fer-ho al millor possible» Javier Marías
Una dona que el lector identifica amb la protagonista mira el lector des de la portada de l’última novel·la de Javier Marías, Berta Isla (Alfaguara). Berta és el nom de la dona. Isla, tot i que l’autor no ho va voler així, reflecteix la seva insularitat, el seu aïllament, la seva soledat. I per poc que una es fixi en la fotografia, els ulls de la dona només semblen mirar la seva pròpia abstracció, embolcallada en el fum del seu cigarret.
També l’escriptor branda un cigarret a la solapa. Potser es tracta d’un d’aquells gestos emmurriats amb el seu entorn i poc donats a la correcció política que a l’autor de
Todas las almas li agrada exhibir. Sigui com sigui, la seva novel·la aquí la tenim i s’hi citen moltes de les seves obsessions (a Marías no li agrada però és inevitable anomenar-les així): Oxford, els espies, la traïció, les misèries matrimonials. Tot plegat per armar una trama que no desdenyaria Graham Greene, amb poques peripècies, encara que essencials, i sí moltes digressions reflexives, marca de la casa.
–¿Quines certeses tenia abans d’abordar aquest treball?
–Molt poques. Jo escric a les palpentes i procurant fer-ho al millor possible. M’agrada anar esbrinant la història alhora que la desenvolupo. Tenia ganes de fer una novel·la amb un tema que és vell com el món. La d’un home que com Ulisses se’n va, desapareix, i anys més tard torna. És un tema que havia tractat parcialment a Los enamoramientos, quan els personatges parlen de la novel·leta curta de Balzac El coronel Chavert, que és donat per mort en una batalla i després reapareix. També és la base d’un dels meus contes, La canción de Lord Rendall.
–¿Podria dir-se que la impossibilitat de conèixer l’altre està en la base d’aquesta història?
–I de totes les meves històries. La impossibilitat de saber res del cert, fins i tot d’aquells que més ens concerneixen o de la nostra pròpia història. Recordo sovint el començament de David Copperfield, de Dickens, que diu més o menys: «Per començar pel principi el relat de la meva vida, diré que vaig néixer (segons em van explicar i així ho crec) un divendres, a les dotze de la nit». Aquell «segons em van explicar» està ben dit. Tots estem convençuts de saber d’on vam venir, però en realitat donem crèdit al que ens han explicat. Per poc que ens posem a pensar, només podrem dir que el meu pare és el que conec perquè normalment no sabem gaire de la seva vida anterior a la paternitat. I per tant tampoc sabem gaire de nosaltres mateixos.
–I el matrimoni és un exemple perfecte per investigar això.
–Hi ha altres novel·les meves en les quals hi havia secrets matrimonials, però eren cabals, en el sentit que la persona que els patia ni tan sols en sabia l’existència. Un secret verdader es desconeix totalment. Berta Isla sap que hi ha una nebulosa en la vida del seu marit a la qual no ha tingut mai accés. Té la possibilitat de separar-se i, una vegada decideix seguir, sap que aquella història segueix sent opaca, cosa que no és tan freqüent.
–¿Aquesta inquietud per concebre els altres com a secrets impenetrables té a veure amb la seva vella tirada per les novel·les d’espies? –M’interessava sobretot el dilema moral. És que si un ho pensa bé, són vides espantoses. Hi ha un moment en què Berta discuteix amb el seu marit, que té una doble condició anglesa i espanyola, sobre un passatge d’Enric de Shakespeare, en què el V, rei, disfressat, esbrina què és el que senten els seus soldats. Ella posa en qüestió l’espionatge, ja que el considera una vilesa. Perquè té com a base guanyar-se la confiança d’algú per després trair-lo i no val que sigui l’enemic.
–En el cas de Tomás, aquest esforç acaba tenyit de patriotisme. –Això no és més que una evolució. Tots acabem convencent-nos que el que fem és el millor, encara que la realitat sigui que no tenim cap més remei que fer-ho. Sí, en aquestes condicions, ell acaba sent un patriota.
–¿La formalitat d’un lloc com Oxford ha propiciat que es convertís en planter d’espies? –Tant Oxford com Cambridge, amb els seus cinc famosos espies, Kim Philby al capdavant, han sigut un excel·lent planter perquè allà hi havia gent molt capacitada, que amb el temps van arribar a formar part de la classe dirigent.
–Sorprèn que d’un món tan pautat en sorgeixi gent tan aventurera. –La gent jove ho és i els capten quan estan estudiant. En el període de la segona guerra mundial era molt normal.
–Quan va estudiar a Oxford els va poder conèixer de prop.
–Sí, el professor Wheeler, que apareix també en aquesta novel·la, està basat en l’hispanista i lusitanista Peter E. Russell, que va treballar en el servei d’intel·ligència britànic durant la segona guerra mundial. No solia parlar gaire de les seves experiències, però amb mi, potser perquè era espanyol o perquè li vaig caure bé, va conversar bastant. Quan vaig escriure Tu rostro mañana li vaig demanar permís per utilitzar la seva biografia, no només la seva figura. Ell va llegir els llibres i va dir que li encantava el que havia escrit sobre ell, però que si li preguntava coses concretes no me les podria explicar. I ja tenia gairebé 90 anys. Es va endur els secrets a la tomba.
«La impossibilitat de saber res dels altres i de nosaltres mateixos està en la base de les meves històries»
–Wheeler a la novel·la, que es desenvolupa en temps predigitals, prediu que en el futur ningú tindrà intimitat. ¿Amb l’apogeu de les xarxes socials, se sent exposat? Perquè a internet no deixen de recriminar-li els seus articles. –Això em diuen. Jo no tinc ordinador ni iphone. I l’última cosa que faria és entrar a mirar el que escriuen sobre mi. No tinc prou vanitat per llegir les coses bones ni prou morbo per a les dolentes.
–¿Disfruta especialment fent rabiar els lectors?
–No ho faig a propòsit. No soc provocador en el sentit que estiguibuscant brega. Jo crec que hi ha una autocensura cada cop més gran perquè la gent cada cop està més esporuguida, probablement perquè a les xarxes socials a la mínima et linxen. Abans, les crítiques es quedaven al cafè: «Quina imbecil·litat ha escrit Javier Marías», i no m’arribaven. A mi tota aquesta unanimitat em recorda al franquisme.
–Bé, llavors per opinar s’anava a la presó.
–És clar, aquesta és la diferencia. Però ho sento, jo no m’autocensuraré. Si alguna cosa em sembla injusta, estúpida o fal·laç ho dic i punt. Com que som molt pocs els que ho fem, molestem més.