L’eix del mal i el de la sobirania
Era de témer. Els EUA sota la presidència de Donald Trump han deixat de tenir una diplomàcia coherent. La seva estrena davant el faristol de les Nacions Unides ha servit per confirmar que el president està mancat d’una visió estratègica del món i del lloc que hi ha d’ocupar una gran potència com són els EUA. Una de les paraules més repetides en el seu discurs va ser «sobirania», eix al voltant del qual va embolcallar i justificar el seu lema Amèrica primer. La cooperació, el multilateralisme, l’acció collectiva per resoldre problemes, han desaparegut del vademècum de la política exterior nord-americana.
Trump va ressuscitar un altre eix, el del mal. Es va referir a una de les dues pitjors crisis obertes ara, la de Corea del Nord, amenaçant amb guerra i destrucció, mentre que l’altra, la de la població musulmana rohingya de Birmània, ni tan sols la va esmentar. Va ignorar altres conflictes com el més antic de tots els que hi ha al món, el que enfronta palestins i israelians. El canvi climàtic tampoc va merèixer ni mitja paraula. I es va cuidar ben bé prou de no fer empipar Rússia passant de puntetes sobre les relacions amb aquest país que, sota l’actual Administració, no se sap si és amic, adversari o una amenaça capaç de fer xantatge directament a la Casa Blanca.
D’aquell eix del mal que el 2002 el president George W. Bush va decidir que passava per l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord, va caure el primer país després d’una invasió i una guerra decidides per aquella Administració buscant unes inexistents armes de destrucció massiva. Per contra, Corea del Nord, que sí que té un arsenal perillosíssim com demostra el règim de Pyongyang gairebé diàriament, és per a Trump objectiu de destrucció total. Pot ser una fanfarronada i així ho consideren els experts perquè la tinença d’aquelles armes per part de Kim Jon-un és precisament l’assegurança de vida del nord-coreà. Siui com sigui, la idea d’una política basada en un nou militarisme, arrogant com pocs, no pot ser mai una solució.
Una de les obsessions de Trump ha sigut l’Iran, l’altre punt d’aquell eix. En concret, l’acord nuclear amb aquell país firmat pels EUA i altres cinc potències internacionals pel qual Teheran es va comprometre a limitar el seu programa nuclear a canvi de l’aixecament de sancions. L’acord va ser un dels èxits de Barack Obama i assolir-lo va ser un treball molt laboriós. Firmat el 2015, el pacte era arriscat, però s’ha mantingut viu fins ara segons asseguren els inspectors nuclears. Però ahir Trump va insistir a qualificar l’Iran d’«Estat gamberro» insinuant que pot deixar caure l’acord.
A l’inaugurar les sessions de l’Assemblea General, el secretari general, António Guterres, havia llançat una seriosa admonició al dir als que tenen el poder als seus respectius països que la comunitat internacional està en fase de descomposició. Intervencions com la que va seguir, la de
Trump, carregada de nacionalisme i bel·licositat, ignorant la cultura política de la multilateralitat, afegia un nou clau a la tomba on agonitza aquella comunitat internacional.