Personal desorientat

Unes persones a la presó, altres a Brussel·les. Uns jutges que empresonen i altres que no ho fan. Una vaga que no ho és, però una mobilització de molts que sí que pertorba i condiciona la voluntat de molts altres. Declaracions frontistes en els dos pols, que després no es concreten en candidatures conjuntes. I així podríem seguir.

El nivell de desorientació del personal és notable. Després de la proclamació d’una república que no neix i d’una independència que no es plasma, el que queda és una aplicació del ja famós article 155 que podem qualificar de tèbia i dura al mateix temps. Tèbia pel que fa a les formes de condicionar el funcionament de la Generalitat. Dura pel que fa a la desactivació de les institucions catalanes i dels suports civils a la independència. Seguim la inèrcia de les dinàmiques prèvies al 27 d’octubre (dia de la proclamació de la independència i d’aplicació del 155), quan ja l’escenari està situat en el 22 de desembre. Ja no hi ha espai per al mambo. El que hi ha és molta incertesa i pesar sobre els efectes en la ja deteriorada situació econòmica i social del país.

No és amb actes com els de la vaga de dimecres, 8 de novembre, com aconseguirem recompondre les ments i els cors d’aquells que segueixen creient que s’ha de trobar una sortida democràtica a l’habitació sense portes i finestres. Una habitació en què ens vam posar per culpa d’aquells que no tenien prou força per jugar al tot o res i també d’aquells que segueixen confonent legalitat amb democràcia.

Escenaris d’amenaça

Hem de sortir dels escenaris d’amenaça on els contendents auguren tots els mals a l’adversari, sense adonar-se de les seves pròpies debilitats. No ajuda seguir sentint que s’ha d’escollir entre el bé o el mal. Quan cada vegada hi ha més gent que el que veu són només costos. A poc a poc ens anem adonant que cada acció comporta responsabilitats. I que moltes vegades els pitjors efectes d’aquestes decisions afecten més aquells que menys han contribuït a generar-les.

La crisi catalana