Micos despullats
Fa uns quants dies vaig sentir a la ràdio una entrevista amb el paleoantropòleg Juan Luis Arsuaga, director del Museu de l’Evolució Humana a Burgos. Va ser un goig sentir un científic amb una mirada que uneix comprensió, humor i fins i tot una mica de compassió per aquest animal tan contradictori que és l’ésser humà.
Parlant de la racionalitat de l’Homo sapiens, va dir que en realitat és un vernís, que quan es rasca una mica el que apareix és un goril·la o un ximpanzé. Em va agradar la imatge que va utilitzar per referir-se a l’evolució humana com capes que se superposen però que no anul·len les anteriors, més antigues, més primitives; anem traient capes i a sota del primat trobem trets més propis dels rèptils. La imatge em va semblar molt adequada també per illustrar tantes mostres d’odi atàvic i visceral, que s’expressa a crits i amb gestos d’amenaça, amb una violència primitiva que no esperàvem en una societat que crèiem més civilitzada.
Sembla que, per desgràcia, la civilització no només és una capa de vernís, sinó que, a més a més, és una capa molt fina. Que la cultura, amb tot el que significa de coneixement, raciocini, capacitat d’anàlisi i discerniment, empatia… es difumina així que apareix la por.
LES ÈPOQUES de crisis econòmiques són èpoques marcades per les pors. I poques sensacions són més poderoses. Fa que contractem pòlisses d’assegurances, temem els déus aliens i votem determinats partits. La por és un àcid que corroeix les capes del vernís i aconsegueix que aparegui el primat, la por ens converteix en micos despullats i espantats, als quals alguns llancen banderes perquè es cobreixin. I també ens donen els pals de les banderes perquè puguem donar cops a altres amb elles.
Hem d’anar amb compte, l’àcid de la crispació i de l’odi segueix menjant-se capes i, si continua així, aviat arribarem a les més primitives, a les capes reptilianes. I serem com els cocodrils, que només coneixen una resposta: obrir la boca, ensenyar les dents i mossegar. Pel que s’ha vist, alguns ja estan aquí.