La teoria dels 90 estats
Malgrat els que temen un efecte dòmino, només Catalunya i Escòcia tenen l’opció de ser independents a la UE
Noranta estats, o potser més de cent, en comptes dels vint-i-vuit actuals i sense ampliar un pam el territori. Aquest fóra, portat a l’extrem, el gran perill per a Europa d’una hipotètica independència catalana. Joschka Fischer, el brillant exministre alemany, no cita cap ciclista que pedali a roda de Catalunya (no n’hi ha cap), però assegura que l’èxit del cas català estimularia altres regions a seguir pel mateix camí i això desnaturalitzaria Europa. ¡Gravíssim, intolerable! Altres veus autoritzades sí que han posat exemples de candidats. Tots fantasmagòrics. Tots inviables menys Escòcia si es consuma un improbable brexit dur. COMENCEM
pel cas quebequès. Tan sols cal recordar que ja fa més de 20 anys del segon referèndum. La davallada del fervor independentista n’esborra un tercer de l’horitzó. Al Canadà, liderat econòmicament per Toronto i amb capital a la modesta Ottawa, el federalisme hi és autèntic, la plurinacionalitat assumida, el primer ministre liberal i quebequès, fill de primer ministre liberal i quebequès. Resultat: la independència de la província amb àmplia majoria francòfona no és tema.
Acostem-nos cap a casa. ¿Què pot passar amb la Irlanda del Nord, on les cendres dels més de 3.000 morts encara estan calentes? El possible aixecament d’una barrera entre l’Ulster i la resta de l’illa és el taló d’Aquil·les intern del brexit. Sense lliure circulació es podria enfonsar el fràgil statu quo. Sigui com sigui, més tard que d’hora, primer de facto i qui sap si algun dia de iure, la previsió és que Irlanda s’acabarà unificant, si bé és quimèric imaginar que l’illa quedi dividida en dos estats.
Saltem ara a Bèlgica, residència temporal del president i part del deposat Govern català. Els belgues han estat molt hàbils a l’hora d’amagar el seu conflicte, però la veritat, comprovada personalment en múltiples ocasions, és que els flamencs i els valons no se suporten. Els valons aprenen el neerlandès, llengua dels flamencs, però es neguen a parlar-lo. Viceversa, per aconseguir parlar el francès amb un flamenc has de polsar uns recòndits ressorts. L’hostilitat és evident, esmortida només perquè cada comunitat viu al seu territori. ¿Per què no se separen, doncs, i més si Flandes predomina? ¿Només perquè predomina? No. La principal raó és perquè hi ha una mamella que es diu Brussel·les. A més a més de rajar amb abundància, la ciutat està en territori flamenc però la població és valona. Brussel·les va ser destrossada físicament pels flamencs, en revenja, amb l’excusa de fer lloc a l’Administració europea. Brussel·les és el nus gordià que manté Bèlgica no unida sinó sota una ficció perdurable d’unitat.
Si passem per Baviera a la recerca d’independentistes, haurem de portar un microscopi, perquè no passen del 2%. En canvi, en tindrem prou amb una lupa si ens desplacem fins a Sicília, on l’independentisme ha ressorgit, tot i que acaba de quedar l’últim. Sobre la Llombardia i el Vèneto, amb el seu independentisme de fireta, ¿com volen que Itàlia se separi d’Itàlia? Totes les capitalitats d’Itàlia menys la política són al nord, de mentalitat i economia centreeuropees. El nord d’Itàlia és Itàlia i manté Itàlia. La resta, en gran part també Roma i sobretot per culpa de Roma, és un fascinant i malendreçat mosaic d’apèndixs. PODEM PASSAR,
de tornada cap a casa, per Còrsega, de majoria relativa sobiranista, o més aviat autonomista. Hi descobrirem que es tracta d’una joia despoblada, amb vaques assilvestrades pels boscos, farcida de funcionaris francesos i econòmicament inviable sense l’or de la metròpoli. Acabem doncs amb els dos únics candidats occidentals seriosos, que presenten un factor en comú i un d’oposat. El comú, que ningú més somia a aconseguir, és la majoria, però en els dos casos resulta massa ajustada o insuficient. L’oposat és la reacció de la capital. Mentre Londres acorda referèndum i promet reformes integradores, Madrid prohibeix, persegueix, lamina l’autogovern i se n’apropia.
En abstracte, una Europa dels 90 desembocaria en uns harmònics estats units... que ningú desitja. Com a argument contra els passerells independentistes el contagi no passa d’espantall mal engiponat. Si hi hagués contagi, hauria estat a partir d’Escòcia, no de Catalunya. Segons la tonteria del dòmino, si cau Catalunya en cauran moltes més. Llàstima que aquest dòmino només tingui una fitxa. Una sola fitxa, i amb majoria social encara disposada a pactar una reforma.