Fonalleras

Escriu Javier Cercas a Libération que hi ha mig Catalunya que viu «en l’eufòria, per no dir l’èxtasi» i l’altra mitja que viu «en el pànic». No estic segur que sigui així, o almenys no estic convençut que aquestes dues meitats siguin tan homogènies i estables com ell vol pensar. Hi ha gent de tot, i en totes les opcions ideològiques. És evident que hi ha qui ho viu amb una dosi exagerada de triomfalisme. Uns, perquè confien a cegues en una república ara per ara sense fonaments clars, i uns altres perquè aprofiten l’escletxa per imposar una maniobra tendent a anorrear les institucions catalanes. Però el cert és que el pànic o la inquietud no són patrimoni de ningú, sinó que s’escampen arreu, bé perquè n’hi ha que veuen tronto- llar l’estat de les coses, bé perquè n’hi ha que se senten envaïts, vigilats, reprimits.

Si és que hem de parlar de meitats, no n’hi ha una de feliç i una de desolada. Tot és molt més complicat que aquesta fal·làcia de Cercas que lliga amb d’altres arguments tendenciosos, com defensar que els independentistes són els catalans rics. O com escriure que «les millors persones, contínuament intoxicades per fantasies verinoses, són capaces de cometre els pitjors errors». I ho escriu, no cal dir-ho, fent referència a «la infeliç història d’Europa». Siguem seriosos. Parlem de solucions polítiques i de plantejaments que no siguin maniqueus. I no pas d’abduccions o de masses descerebrades.

El benestar col·lectiu