És el moment dels ciutadans

Des de Sant Sebastià, pateixo un profund desassossec quan veig Catalunya immersa en un laberint de difícil sortida. I el pitjor és contemplar la creixent batasunització dels comportaments de la part independentista radical. Em direu que no hi ha violència. I és cert, de moment és molt residual. Però els comportaments dels representants polítics independentistes cada vegada són més similars als que hem viscut a Euskadi durant 40 anys: «Nosaltres som els demòcrates i tots els que no pensen com nosaltres són uns feixistes». Compte, la frustració pot generar un clima irrespirable de fractura social.

Aquí ho hem viscut. Res passa perquè sí, de la nit al dia. Cuideu el llenguatge, sigueu realistes, heu d’entendre que ningú us odia. ¿Tothom s’equivoca? ¿Ho fa la mitja Catalunya que no comparteix el vostre sentiment? ¿Ho fa l’Europa que creu en la llei? ¿Ho fan les moltes empreses que se n’han anat? Us ho dic amb tot el respecte i afecte; penseu en la Catalunya de fa sis anys, compareula amb la d’ara, sigueu honrats i digueu-me: ¿era una societat millor llavors o ho és ara?

El pitjor que, amb diferència, us pot succeir és la fractura social. Aquí l’hem viscut, en les mirades, en els comportaments, en el rebuig dels uns als altres. I no van servir de res els 40 anys de dolor. Hi ha coses molt més importants que ser català, espanyol o barceloní. No és l’hora dels pobles, és l’hora dels ciutadans. Aquesta és la lliçó que jo vaig aprendre. Parleu, negocieu, busqueu acords perquè puguem créixer junts deixant enrere el germen de la diferència, que sempre acaba per convertir-se en el pare de l’odi.