Gest reial a Neymar 20 anys sense ‘El Mago’
Ramos obre la porta del Madrid al brasiler i anima Florentino Pérez a fitxar-lo com més aviat millor Helenio Herrera, que va morir fa dues dècades, va ser pioner al Barça amb els seus insòlits mètodes Va ser el primer tècnic superestrella
Ningú ja no pot amagar que la vida no li resulta del tot agradable a Neymar a París i el Reial Madrid n’ha pres bona nota. Malgrat la milionada que li paga AlKhelaïfi al PSG –37 milions d’euros nets a l’any més la prima de fitxatge, segons Football Leaks--, l’estrella brasilera no acaba de trobar l’ambient de treball que s’esperava i no ha trigat a arribar a la conclusió que a la Ligue 1 tindrà molt complicat convertir-se en el número u a curt termini i superar Messi i Cristiano Ronaldo, que és la seva gran ambició. Tampoc la capital francesa li resulta el lloc ideal per viure, malgrat els esforços de la seva cort de toiss i els d’Alves, Silva, Marquinhos i Lucas Moura, que no acaben d’aconseguir que l’entrenador, Unai Emery, es doblegui a satisfer tots i cadascun dels desitjos i capritxos del jugador.
En els càlculs de Florentino Pérez no hi entrava que la situació de Neymar al PSG es deteriorés de ma- nera tan ràpida, però sempre ha estat atent a l’encaix del fitxatge més car de la història a l’equip francès, que va deixar 222 milions d’euros a les arques del Barcelona per emportar-se’l. El president del Madrid tenia i té la sospita que si ell hagués pogut arribar a aquella xifra l’estrella brasilera estaria vestint de blanc a aquestes altures després d’una operació que hauria deixat en no res el fitxatge de Figo.
El Barcelona l’hi va robar fa quatre anys, pensa Pérez, i no serà mai tard per tornar-s’hi. El que no intuïa
el dirigent madridista és que l’ocasió se li podria presentar tan aviat, encara que es calcula que el possible fitxatge podria situar-se en uns 500 milions d’euros entre traspàs i salari. Del que no hi ha cap mena de dubte és que el president blanc no deixa de fer comptes, comptant és clar a deixar anar llast, cosa que apunta directament a Bale en primer lloc i a Benzema immediatament després.
NEGOCIACIÓ INCERTA Florentino no va obrir boca ahir en la preestrena del documental Bernabéu a l’estadi madridista, però les declaracions de Sergio Ramos sobre la bona acollida que el vestidor depararia a Neymar, si pogués ser en el pròxim mercat d’hivern, han provocat les especulacions. No sembla probable que Al-Khelaïfi accepti negociar de manera immediata, però després de la fuga de Barcelona de l’estiu passat tot és possible tractant-se de Neymar i del seu pare.
Amb les greus dificultats que travessa l’atac del Madrid –sobretot amb la sequera de Cristiano–, Ramos no ha dubtat a obrir la porta de l’equip blanc al brasiler. «A mi m’agrada tenir els millors i Neymar ho és. Potser ho veia una mica més fàcil passant pel PSG primer que del Barça al Madrid directament. És dels millors del món i no se sap mai. El futbol dona moltes voltes. A mi sens dubte m’agradaria tenir-lo, marca la diferència i li obro la porta... Per si al desembre vol venir. L’única cosa que hem de negociar és l’aniversari de la seva germana», va dir el central blanc a El Larguero, de la SER.
En la mateixa entrevista va retreure a Cristiano haver dit que la marxa de Morata, Pepe i James hagi debilitat el Madrid. «No hi estic d’acord. Ho diu més gent, però no ho comparteixo. Quan vam guanyar les dues supercopes érem els mateixos i ningú ho deia. Em sembla una mica avantatgista dir-ho ara», va assenyalar Ramos.
Se li atribueixen frases genials com: «Amb deu es juga millor» i «guanyarem sense baixar de l’autocar»
Ahir va fer 20 anys de la mort d’Helenio Herrera Gavilán, l’entrenador que va revolucionar les banquetes europees durant els anys 50 i 60 del segle passat, personatge de formidable fama en la seva època d’esplendor. Colossal propagandista de si mateix, fixar la seva edat en el decés va resultar tasca impossible. Oficialment, havia fet només 87 anys. En realitat, ningú sap quan va néixer. Ni tampoc on. La majoria dels seus biògrafs diuen que a Buenos Aires, tot i que altres situen el naixement a Casablanca (Marroc).
De jove, va ser futbolista de poca volada a França, però va saber disparar-se fins a l’elit del gremi de tècnics al brillar en alguns clubs espanyols, entre ells l’Atlètic de Madrid i el Valladolid. Tan especial i desitjat resultava el personatge que el Barça va haver de compensar econòmicament el Sevilla i l’Os Belenenses per aconseguir els seus serveis. Va cobrir amb escreix el gairebé utòpic encàrrec de la directiva de Miró-Sans: amb el Camp Nou acabat d’estrenar, se li demanava posar fi a l’hegemonia del Madrid de Di Stéfano. I ho va aconseguir gràcies a dues Lligues i un títol de Copa, aconseguit al capdavant d’una plèiade rutilant d’astres.
Helenio Herrera es va convertir en H.H. o El Mago, el primer entrenador amb galons de superestrella. Sens dubte, sabia portar els seus pupils amb mà esquerra. Mestre de la psicologia en grup, va encunyar frases per a la posteritat, com la cèlebre: «Amb deu es juga millor que amb onze» per justificar l’esforç col·lectiu quan es produïen expulsions o lesions o una d’apòcrifa («guanyarem sense baixar de l’autocar») que ell negaria haver pronunciat, però que manté viva la seva llegenda encara avui.
Al vestidor del Barça li va tocar lidiar amb una constel·lació d’estrelles. I també, dividida en grups. D’una banda, els hongaresos capitanejats per Kubala, a més de Kocsis i Czibor, que no van creure mai en els seus mètodes. Amb el mite Kubala ja en declivi per acumulació de lesions i desgast, es va mantenir ferm al relegar-lo a la banque- ta i alinear-lo tot just al Camp Nou per acontentar els culers que l’idolatraven.
Entre les trinxeres, la dels sudamericans, encapçalats per Evaristo, Villaverde i Eulogio Martínez, i la dels seus fidels vassalls, els nois del planter com Segarra, Ramallets, Vergés o Gensana, als quals va augmentar el sou fins a convertir-los en la seva guàrdia pretoriana. Amb la perspectiva del temps, entre els encerts d’Herrera cal esmentar la confiança brindada als futbolistes catalans.
La venda de Luisito Suárez
Sota el timó d’Herrera, el Barcelona va arribar a col·leccionar la millor davantera que mai hagi reunit cap club en la història del futbol, gràcies a deu figures que els aficionats més veterans paladejaran amb molt de gust. La llista és autèntic caviar: Kubala, Kocsis, Czibor, Luis Suárez, Villaverde, Evaristo, Eulogio Martínez, Tejada, Ribelles i Coll. Amb tanta estrella, també va optar per les rotacions. Després d’una eliminatòria de Copa d’Europa perduda contra el Madrid, esclataria una formidable polèmica. Cinc minuts abans que el fessin fora, H.H. va tocar el dos camí de Milà i allà va convertir l’Inter en la potència continental dels anys 60. Coneixedor de la bancarrota econòmica del seu anterior club, maquinaria l’arribada de Luisito Suárez a l’entitat neroazzurra a canvi de 25 milions de pessetes que no van resoldre el dèficit, però sí que van confirmar la pitjor decisió esportiva presa pel Barça en tota la història. Suárez es va convertir en el líder d’un onze descomunal. A San Siro arribarien dues Copes d’Europa, tres scudettos i tres Intercontinentals sota la seva ègida.
Amb la seva marxa, la parròquia culer va quedar fracturada en dues: nostàlgics de H.H. i els que no el volien veure ni en pintura, farts del seu narcisisme, devoció pels diners i certs rumors que l’acusaven de fomentar el dopatge.
Durant els anys 60 i en un Barça tempestuós, es van succeir els intents perquè tornés al Camp Nou, segona època que no arribaria fins a principis dels 80 en dos breus períodes disposats per Josep Lluís Núñez en què el ja veteraníssim Herrera encara sumaria una Copa al seu ampli palmarès.