Lu Rois, en un món paral·lel
La cantant i pianista
presenta el seu insinuant segon disc, ‘Clarobscur’, al Barts Club
Una veu que vola lliure sobre una maror d’arpegis de piano donant forma a cançons que t’empenyen cap a una dimensió paral·lela. Una cosa així ve a ser el món de Clarobscur, el bell i insinuant segon disc de la sabadellenca Lu Rois. El presenta avui al Barts Club (21.00 hores), en un concert emmarcat al Curtcircuit que obrirà Espaldamaceta.
La peça que dona començament al disc es titula Doppelgänger, paraula alemanya que al·ludeix a un doble fantasmagòric. «Un jo ocult que puc treure a través de la música», precisa. Sona inquietant. I en aquella cançó, i en la següent, parla de «la fosca» com una mena d’amenaça que plana sobre ella. «És un lloc creatiu, però que he d’observar des de fora, amb una distància. Ja hi he estat massa temps», medita sense aclarir les ombres que han anat envoltant l’entrevista.
No és que Lu Rois vagi d’enigmàtica, però ha establert una relació amb el piano que sembla anar més enllà de les notes i les harmonies. «Als 10 anys, els meus pares es van separar i ho vaig utilitzar com el meu refugi. Era el moment de no crear més problemes i vaig optar pel silenci i per expressar-me a través del piano», explica. Els estudis acadèmics li van aportar capes i capes de coneixements que ara afloren en les seves elaborades composicions. Però ha sigut més recentment quan ha fet «un pas endavant» incorporanthi les lletres. «Per no quedar-me jo sola en el meu món i que els mortals sàpiguen què hi ha», assegura mig de broma.
«Col·lectivitzar» sensacions
Així que la música és la seva manera de fer front a les seves zones d’ombra. «Hi ha cançons meves a les quals em fa por enfrontar-me. Com Ruda, per exemple, que per a mi és molt dolorosa. Tocar-la significa superar aquella por i quedar-me després recomposta i no destrossada com quan la vaig escriure», reflexiona. I encara que tot plegat pot fer pensar en el clixé de l’artista turmentat i autoreferencial, ella assegura que el seu propòsit és «col·lectivitzar» les seves sensacions. «És el que més artificials «no segueix els camins principals».H