A favor del ‘top ten’ de l’any

Cada any, a aquestes altures, els que escrivim de cine rebem les habituals sol·licituds de llistes amb el millor de l’any. És un format que desperta certes antipaties perquè se’ns en ha anat de les mans, però jo no puc evitar rebre amb entusiasme aquesta petició; és un dels meus moments professionals / emocionals favorits de l’any. No obstant, cada vegada em costa més per una raó senzilla: la gràcia d’aquestes llistes rau a incloure les pel·lícules de l’any que realment ens hagin impressionat (les llistes sense component sentimental són una baixada) i, tal com es disparen i gestionen avui la informació i l’opinió, és complicat que les pel·lícules ens sorprenguin i ens facin efecte.

Arribem apresos a gairebé totes les estrenes. Per més que lluitis contra això, és impossible que no t’enxampin (i arrasin) el teaser, la featurette, el tràiler o els 33 pòsters d’un film. I, per més que t’esforcis a evitar-ho, si tens un mínim d’interès en l’actualitat (i connexió a internet), estàs condemnat a ser arrasat per un milió d’opinions que condicionaran la teva recepció. Vull veure Star wars: Els últims Jedi (2017), però enyoro posar-me nerviosa esperant una estrena. Com també trobo a faltar deixar-me sorprendre per un film. Ho sabem tot de les pel·lícules quan comencen i, per esgotament, no en volem saber res més quan s’acaben. Ni tan sols els reductes dedicats a descobrir noves obres, en especial els festivals, són ja aliens al corró promocional, informatiu i d’opinió. No hi ha sortida.

Davant aquest panorama, fer les llistes té més sentit que mai perquè, al final, hi entraran les pel·lícules que s’imposin al soroll, al que és extracinematogràfic, a la bogeria promocional. Entraran les que aconsegueixin sorprendre’ns, meravellar-nos i marcar-nos, encara que hi arribem amb els deures fets. Hi entraran les pel·lícules que realment ens importen i que ens acompanyaran durant molt de temps.