Rodeu, rodeu, maleïts

Algo muy gordo és una pel·lícula sobre la impossibilitat de la seva pròpia existència, o la solució alternativa a una altra pellícula –sobre un adult que ha de tornar a l’escola per repetir curs– que anava a existir i no va arribar a ferho. O potser això només és el que els seus responsables, Carlo Padial i Berto Romero, volen que creguem. I per això l’estructuren a la manera d’un making of situat triomfalment en un terreny incert que separa el que és fals del que no ho és. I des d’allà converteixen en flagel·lant sàtira la barreja de pors i impostures i gelosia i egos enfrontats que afloren en un rodatge.

Veiem un director que mira d’enganyar i enganyar-se adoptant el paper de visionari, però que no sap què filmar ni com ni per a què, i un actor neuròtic atrapat en el conflicte entre la serietat amb la qual es pren a si mateix i les idioteses que la seva manera de guanyar-se la vida l’obliga a fer; dos homes decidits a continuar endavant malgrat els cromes inexplicables i els efectes especials que no funcionen, pretenent no veure l’abisme cap al qual s’estan dirigint.

Mentrestant, Algo muy gordo, agermana una escola còmica clàssica amb una altra que coneixem com a posthumor: per un costat, l’slapstick –abanderat per Romero embotit en un vestit de captura de moviment–; per un altre, aquella recerca de la hilaritat revertida a través de l’acudit mancat de timing i abandonat per les rialles, de la conversió de la pantalla en el lloc desèrtic i desolat on els gags van a morir. El resultat és encertadament graciós i una articulació especialment commovedora de l’èpica del fracàs.