Els amics de Hockney
L’artista captura la humanitat dels seus models en ‘82 retrats i 1 bodegó’
Entrar a la gran sala del Museu Guggenheim de Bilbao que acull l’exposició 82 retrats i 1
bodegó és com colar-se en una festa en què els seus 82 convidats conformen el món i la societat que envolta el seu autor, David Hockney. Tots ells són amics, coneguts i familiars de l’artista britànic que semblen a punt de sortir dels respectius llenços per escenificar una «celebració de la humanitat», per les «complexitats» individuals i «la intensitat psicològica» que transmeten, com apunta la comissària Edith Devaney, o, com li agrada definir-la al mateix pintor, una «comèdia humana».
És una «instal·lació concebuda com un conjunt d’obres» en què se succeeixen cronològicament 82 retrats verticals, tots del mateix format i mida, amb un intens fons blau i verd, amb els models asseguts a la mateixa cadira. Un veterà Hockney (1937), avui de 80 anys, va començar a realitzar-los el 2013 a Los Angeles. Allà havia tornat, des del seu York-shire natal, després d’haver patit un lleu ictus i haver-se enfonsat arran de la mort d’un jove treballador del seu estudi a Anglaterra. Una tragèdia que també va afectar molt un dels seus íntims col·laboradors, Jean-Pierre Gonçalves de Lima, protagonista del primer retrat de la mostra i qui el va ajudar en la planificació de la seva anterior i celebrada exposició, de paisatges, que el Guggenheim va allotjar el 2012.
EL PRIMER A Gonçalves de Lima (que després reapareix mirant a l’artista en un dels últims retrats) no se li veu la cara perquè s’agafa el cap amb les mans i recolza els colzes als genolls, enfonsat, desconsolat, desesperat. «Reflecteix les pròpies sensacions de Hockney llavors. Té molta intensitat emocional. Veure els seus sentiments va desencadenar el procés de plasmar el seu propi problema emocional. El va veure gairebé com un autoretrat –assenyala Devaney–. Ell sempre em sol enviar fotos al mòbil. És fantàstic llevar-se al matí amb una imatge seva. I feia cinc mesos que no me n’enviava cap fins que vaig rebre la d’aquest retrat». Havia tornat a agafar els pinzells amb l’energia «d’un jove de 30 anys». Aquell llenç va ser el primer de 90; després en va concentrar 82 en la mostra, que coorganitza la Royal Academy of Arts de Londres i que es podrà veure fins al 25 de febrer.
Cap dels retrats és d’encàrrec. Va ser Hockney qui va invitar que posessin per a ell durant tres dies, sense que cap s’hi negués, amics, familiars (com la seva germana Margaret i el seu germà John amb la seva dona), la seva exparella Gregory Evans i gent del seu entorn, des del seu dentista fins al seu massatgista o el que cada setmana anava a rentar-li el cotxe. Al- guns dels retratats són famosos, com el filantrop Jacob Rothschild (tan ocupat que només li va poder concedir dos dies de posat), l’extravagant còmic Barry Humphries («amb la seva brillantor als ulls» i pantalons de color rosa), l’artista John Baldessari, l’arquitecte del Guggenheim, Frank Gehry, o els galeristes Larry Gagosian i Dagny Corcoran.
I, als seus llavors més de 70 anys, va treballar amb cada un «durant set hores al dia, amb una concentració extraordinària, dret, movent-se molt», afegeix la comissària. Dinava amb ells i parlava amb ells en les pauses. I mentre pintava, de retorn a l’acrílic, es basava en «l’observació pura per mostrar el caràcter i la personalitat de cada un, la seva psicologia, veient per exemple, com col·locaven els peus». «Ell diu que pinta el que veu – afegeix Devaney.
L’ORIGEN DEL BODEGÓ Entre els retrats sorprèn un bodegó. La model d’aquell dia no hi va poder anar perquè havia mort la seva mare. Ell, ansiós per pintar, va recórrer al que tenia a l’abast, unes fruites i hortalisses. Al seu costat, la model absent, la seva amiga Ayn Grinstein. La de la seva germana Margaret és una de las poses más relaxades. «Ella està còmoda. Es nota l’afecte entre germans». Al seu costat, la seva acompanyant, Pauline Ling, «menys còmoda»: no el mira als ulls, que és el que ell volia per connectar amb ella.
Diversos joves figuren entre els seus retratats. Un és Rufus Hale, d’11 anys i fill de la seva amiga artista Tacita Dean, la roba antiga del qual li recorda com anava ell mateix al collegi, i el seu únic comentari a l’acabar i veure la pintura va ser una queixa: no li havia dibuixat la gometa que subjectava a la punta del llapis.
Hockney, que està a punt d’inaugurar una retrospectiva al Metropolitan de Nova York, segueix treballant. Ara experimenta amb llenços rectangulars i revisita temes com el Gran Canyó.