Corrupció que ofega, però no del tot
Els populars
han après a conviure amb els escàndols, que han arribat a esquitxar de ple el mateix Rajoy a la Moncloa
Els populars segueixen arrossegant el pes del cas Gürtel sobre la seva esquena i sobre la seva credibilitat vuit anys després que el jutge Baltasar Garzón iniciés, a l’Audiència Nacional, una investigació al voltant d’una trama corrupta que enfonsava les seves arrels en el si del Partit Popular. Segons admeten en la direcció del PP, a aquestes altures les novetats en aquest camp els afecta més en l’ànim i en la seva vida interna que no pas electoralment.
Donen per amortitzat en termes d’opinió pública un escàndol que en diverses ocasions ha estat a punt de posar en seriosos problemes el seu propi líder i president del Govern, Mariano Rajoy, que no obstant s’ha erigit com un supervivent nat enfront d’altres companys de generació que, havent compartit amb ell responsabilitats en l’era Aznar, ara es troben imputats, han estat o estan empresonats o han hagut d’abandonar la política per la porta del darrere.
Després de quatre anys de govern i d’una legislatura fallida, l’any passat semblava que Ciutadans, amb pocs escons però decisius perquè els conservadors poguessin repetir a l’Executiu, portarien a terme el seu compromís que el seu suport tindria com a preu el cap de Rajoy i la seva substitució per un altre popular, a fi que assumissin així les seves responsabilitats per la corrupció. Però l’amenaça d’Albert Rivera es va acabar esfumant i va col·laborar decisivament (juntament amb un PSOE que es va abstenir perquè fos possible) perquè el líder del PP continués a la Moncloa. I allà segueix, anunciant que no descarta tornar a presentar-se a la reelecció quan toqui.
Els tràngols complicats
Segons el relat dels que més el coneixen, en l’última dècada Rajoy ha viscut cinc moments especialment complicats lligats amb la corrupció que afecta els seus: l’inici de la instrucció del cas Gürtel que està a punt de jutjar-se; la notícia que Luis Bárcenas, el seu extresorer, tenia comptes fora d’Espanya; la publicació d’uns suposats apunts comptables d’aquest extresorer en els quals s’anotava qui i quants rebien diners al partit procedent d’una caixa b –que assenyalaven directament Rajoy entre molts altres alts dirigents–; la difusió del seu SMS a Bárcenas quan ell ja estava fora del PP i el president sostenia que no tenia contacte amb ell –el seu ja cèlebre «Luis, sigues fort»– i la detenció de Rodrigo Rato per frau fiscal, blanqueig i aixecament de béns.
Quan Bárcenas va propiciar que arribés al diari El Mundo el missatge telefònic que demostrava que el president havia enganyat l’opinió pública, diversos dels seus collaboradors van donar per fet que havia arribat el seu final. Que Rajoy no remuntaria una situació que, potser en altres països, hauria significat una dimissió immediata. Però no va ser així. Rajoy, fidel a la seva llegenda, va aguantar la pressió de l’oposició. La social. La d’alguns sectors del seu propi partit. I va guanyar temps al rellotge resolent aquesta delicadíssima situació amb una compareixença d’urgència al Senat, un 1 d’agost, en la qual no es va declarar culpable, sinó enganyat.
Van haver de passar encara uns mesos perquè acabés demanant perdó a l’opinió pública, tal com li aconsellaven alguns dels seus mateixos companys de partit. I una cosa més perquè emprengués una renovació a les files populars on noves cares, desvinculades dels casos de corrupció i que es permetien de tant en tant certes dosis d’autocrítica, agafessin les regnes, deixant enrere els temps en què veterans com Federico Trillo dissenyaven, organitzaven i desplegaven una estratègia de defensa basada a negar-ho tot, fomentar el tancament de files i la idea de conspiració contra el PP i la duríssima ofensiva en els tribunals que va acabar per fer seure al banc dels acusats el mateix Garzón.
Ara, en aquests dies en què Catalunya copa la informació política i l’atenció mediàtica, el partit de Rajoy sospira alleujat quan la tensió per la crisi independentista difumina en part les fuetades que li segueixen arribant dels tribunals, i del Parlament, arran de la corrupció. Les àcides crítiques de PSOE o Podem es barregen amb la confirmació que el PP haurà d’asseure’s finalment en un tribunal acusat de destruir els ordinadors de Bárcenas. O el final del judici de la Gürtel. El malson no s’ha acabat, encara que els populars han après a conviure amb les conseqüències d’una corrupció que de tant en tant els treu aire, però que tampoc els ofega.
El president del Govern ha estat contra les cordes en cinc ocasions
El malson no s’ha acabat, però al partit l’afecta més en l’ànim que electoralment