No donem l’abast, Mariano
Ens pensàvem que ho havíem vist tot sobre la corrupció com a forma de govern després de l’enfonsament del règim popular a València, però l’enfonsament de l’aguirrisme a Madrid ho bat tot. No donem l’abast per processar tant diner negre, tant puticlub i tant fill de puta. Els casos Púnica i Lezo estan esclatant com bombes de dispersió. La implosió interna del PP que no va aconseguir provocar la Gürtel pot acabar detonant-la la guerra de bandes en el si del PP madrileny.
La corrupció planteja un dilema a tot líder, o reduir els costos polítics fent neteja o reduir els costos organitzatius mantenint la llei del silenci. No es pot exemplificar i protegir el partit a la vegada. Mariano Rajoy sempre ho ha tingut clar: primer el partit i després la corrupció. La seva prioritat ha sigut evitar que ningú se sentís abandonat i iniciés el pànic en cadena al crit de campi qui pugui. En aquest assumpte, a Rajoy li importa el que pensin els seus votants, no els que no l’han votat mai ni el votaran. La seva preocupació ha sigut convèncer els seus que no han fet res que no facin els altres. Una de les seves fortaleses ha residit a saber convertir la trama de finançament irregular del PP en una causa general contra la política.
Aquesta estratègia de resistència que tan bé va funcionar per als escàndols del passat, ja no resulta fiable per als casos del present. Luis Bárcenas és un professional, un home de partit que esperava lleialtat a canvi del seu silenci. Una vegada que se li va haver garantit l’empara, el seu silenci ha quedat blindat. Ignacio González, Paco Granados o Esperanza Aguirre no són exactament gent de partit; són oportunistes que van utilitzar el partit per arribar a la fama. Ni se’ls passa per la imaginació sacrificar-se per una organització a la qual no creuen que deguin res i farà el mateix si pot. Estan a un pas de declarar que tot era per al partit i Rajoy n’estava al corrent. Delataran qui faci falta a can-