Emocions

i caben més emocions en aquesta Catalunya sacsejada? En tenim tantes, de tan variades i tan intenses que costa posar els peus a terra i no deixar-se emportar per diferents onades. Les emocions van per barris. O per cases. O, millor, per individus. I ens debatem entre la illusió inassequible, la decepció pel que no va arribar, la humiliació davant decisions arbitràries, la ràbia per la destrossa, la indignació per les energies perdudes, el dolor per com s’ha patit i l’atipament galopant de molts.

No cal parlar de societat fracturada, només cal mirar-nos a nosaltres mateixos. Només cal fer repàs d’algunes amistats congelades, d’alguns dinars que voldríem es- borrar del record, de les poques ganes de telefonar a aquest o a l’altre. Emocions que són alienes als amors s’han adherit com draps bruts a algunes cares. I ens costa veure’ls com abans… Abans… ¿En quin moment va començar aquest abans? ¿Com tornar a separar les idees de les persones?

Les emocions que havien de sortir del cor, massa vegades han brotat de les entranyes, de les tripes, cobertes de bilis. Han volat els insults. Per atac o per defensa. Al final, la ferida és la mateixa. És difícil saber com sanar-la, com seguir sense cicatrius. No hi ha fórmules màgiques. Però serà difícil tornar a parlar si abans no tornem a escoltar-nos, si no som capaços de dir-nos com ens hem sentit els uns i els altres durant aquest temps. I respectar-ho.