Escriptors i editors encara lliures

Llegeixo habitualment els articles de Màrius Serra que publica en diferents mitjans de premsa escrita i fa pocs dies vaig retallar-ne un que començava així: «Els editors de llibres viuen abocats a la seducció dels lectors, la seva raó de ser».

Es tracta d’una observació interessant, perquè, com passa amb totes les afirmacions que pluralitzen, conviden a ser discutides, a ser objecte de debat.

Tendeixo a pensar que no tots els llibres que es publiquen són el fruit d’una seducció, almenys en el sentit que més habitualment es dona a la paraula seducció. Perquè a vegades l’editor decideix publicar un llibre no pas perquè la lectura l’hagi seduït, sinó perquè pensa que l’aparició d’aquell llibre despertarà interès entre els potencials lectors, se’n parlarà, i amb sort serà motiu de discussió o polèmica i es vendrà més que moltes altres novel·les del seu catàleg.

En principi, la seducció no depèn d’una voluntat de seduir, i penso en molts exemples que resulten reveladors. Quants homes, per exemple, han fracassat en els seus intents de seduir una dona i quantes dones han volgut seduir un home sense ser capaces d’aconseguir-ho.

I en el món dels llibres, ¿quants best-sellers no han donat el resultat esperat per algunes circumstàncies imprevisibles?

En el meu temps d’estudi del Dret vaig aprendre que la seducció era una acció que estava encaminada a induir a cometre el mal. I més concretament: a atemptar contra la llibertat sexual dels altres.

La seducció que provoca una lectura no resulta, afortunadament, un fet condemnable. Tot i que, en altres temps, hi hagués lectures perseguides, durament perseguides, per les instàncies religioses i també per les polítiques, òbviament.

Per fortuna, amic Màrius, escriptors, editors i lectors, encara som lliures per escriure el que volem.

¿Quants ‘best-sellers’ no donen el resultat esperat per uns motius imprevisibles?