Inventar la història
La concessió del premi Cervantes al nicaragüenc Sergio Ramírez suposa la confirmació que havíem llegit un dels referents literaris de Centreamèrica capaç de sostenir en el temps un projecte narratiu perdut per a la història i guanyat al terreny omnívor de la imaginació. L’obra de Ramírez gira al voltant del pes abismal de la dictadura a Nicaragua i els efectes demolidors que va tenir sobre el país i la vida íntima, individual i intransferible de tots i cada un dels seus habitants.
Aquesta mirada rigorosament realista i quotidiana que Ramírez ha plasmat en la trilogia novellística composta per Tiempo de fulgor (1970), ¿Te dio miedo la sangre? (1977) i Castigo divino (1988), el seu projecte més ambiciós, admet el que Balzac anomena «la història privada de les nacions». Una història inventant una nació que ha servit d’esperó a un escriptor que entén el país «com un complex real que m’atrau i mortifica permanentment».
En la senzillesa i comoditat dels seus llibres apareix decididament la voluntat honesta d’un escriptor que juga fins a l’extenuació amb la realitat i la fantasia, amb la Història i la ficció. Dit d’una altra manera: la realitat de la ficció i la ficció de la realitat inspirant l’escriptura fragmentària que dibuixa un país incontestable. No li interessa, gràcies a Déu, la verdadera història sinó el verí que inocula la imaginació en els abismes de la suposada veritat.
L’element policíac, fulletonesc, costumista, picaresc, la novel·la rosa, el reportatge periodístic, la novel·la còmica greu o la novel·la política irreverent en Ramírez no són sinó la pretensió d’explicar un tros d’història generant múltiples lectures, fent d’aquesta manera que una miríada d’exercicis d’estil es multipliquin fins a l’infinit.
Ramírez ha aconseguit dibuixar el mapa d’un país que és un continent, que és una consciència, que és un vertigen i crida a tot volum, sense dogmatismes ni falsos profetes, que aquest mapa dibuixat es troba tancat en una ampolla que és la veu autoritzada de la literatura.
La seva escriptura juga amb la realitat de la ficció i la ficció de la realitat