Xavi Sarrià, de lluita en lluita
CRÒNICA Va presentar a Apolo el seu primer disc en solitari, ‘Amb l’esperança entre les dents’
Obrint Pas ja no hi és, però qui va ser el seu cantant i guitarrista, Xavi Sarrià, irromp en escena per donarhi continuïtat amb concerts que creen un clima similar d’esperit combatiu, urgència rítmica i estrofes fetes per ser corejables des del principi fins al final. Així va ser aquest dimecres en un Apolo ple a vessar, en la presentació del seu primer disc en solitari, Amb l’esperança entre les dents.
Obra individual però col·lectiva, que va recórrer ben acompanyat per una banda de vuit músics en què la principal diferència respecte a Obrint Pas és l’absència de la cridanera dolçaina que tocava Miquel Gironès. La resta segueix allà, sobretot la lírica que fon resistència i èpica enfonsant les arrels en la història: «Som la gent que no és rendeix», va recordar Sarrià en la cançó que dona títol al disc.
CANÇONS QUE SÓN SÍMBOLS / El nosaltres va establir el marc mental al voltant de la poesia desafiadora de Salvatges («vam néixer forts però/ ells ens feren febles»), en la peça Quan cau el sol que va avançar «entre les runes/ de cases vençudes». Sarrià segueix recorrent a conceptes més grans que ell mateix, envoltant les cançons en una aura emotiva i convertint-les en símbols d’una causa comuna. I encara que va rebaixar el tempo en certs moments, com en l’atmosfèric ritme filo-reggae de Lluny, van marcar la pauta les cadències invasives, de rock accelerat i urgència skatalítica, reforçant més si és possible l’èmfasi natural dels textos. Paper destacat per a la cantant de suport, Clàudia Key Day, procedent del jazz i que va aportar una estilitzada rèplica a l’austeritat vocal de Sarrià.
En aquest context d’apoderament col·lectiu, els rescats d’Obrint Pas, quatre, es van integrar amb naturalitat i entre aclamacions; primer amb El gran circ dels invisibles i La vida sense tu, a joc amb el trajecte energètic de Temptar la sort, que va bombar ska-punk sobre una capa d’acordió, i un Sarri, Sarri, de Kortatu, on es van lluir la trompetista i la trombonista. Un dels fetitxes de l’antiga banda, Seguirem, va posar el clímax amb Sarrià desplegant un cartell de suport a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Sarrià va reforçar en els bisos la sensació que pot cobrir el buit deixat per Obrint Pas i sacsejar el circuit de festivals recordant les noves bandes de fusió i combat com va començar tot. En peces d’estrena com Renaixem, que va sonar juntament amb un inflamat Viure, d’Obrint Pas, va donar a entendre que conserva les seves aptituds per a la cançó que va més enllà de la cançó, plena d’energia motivadora.