Al Bano abaixa el teló
3El cantant, que va formar duo amb Romina Power, es retirarà el 2018
Adiferència de Charles Aznavour, que considera la jubilació «l’antesala de la mort», Al Bano ha fixat data per al seu retir: el 31 de desembre del 2018 oferirà un concert amb què posarà fi a la seva carrera, segons va anunciar en una entrevista emesa dimecres per la RAI. Punt final laboral per a una de les veus més populars de la cançó melòdica italiana, ja sigui en solitari o, sobretot, en els seus duets de color pastel amb Romina Power.
Va ser aquesta associació amb la filla dels actors Tyrone Power i Linda Christian la que es va implantar en l’imaginari col·lectiu a Espanya, si bé la seva vida artística presenta també un caràcter propi, amb una llarga obra en solitari, abans i després del tàndem. Al Bano, la identitat real del qual és Albano Carrisi (el nom de pila evoca la campanya militar del seu pare a Albània durant la segona guerra mundial), va néixer el 20 de maig de 1943 a Cellino San Marco, a la meridional regió de Puglia, en una família de pagesos, i el seu precoç interès en la música va venir reforçat per la seva veu de tenor, amb capacitat per cobrir més de quatre octaves.
L’ITALIÀ MITJÀ / La va lluir en el seu senzill de debut, La strada, el 1966, una cançó de pop una mica melodramàtic a la qual va seguir un èxit, Nel sole, i el debut a San Remo amb La siepe. Els seus primers discos van combinar peces de Roberto Carlos i Mikis Theodorakis amb una adaptació de l’Ave Maria, de Schubert, avís de les seves futures aventures clàssiques. Al Bano brindava una imatge d’italià mitjà amb qui era fàcil identificar-se: el noi de poble que emigra a Milà i es fa un futur.
Romina va aparèixer llavors al seu camí, es van casar el 1970 i cinc anys després van fer confluir les seves carreres individuals en una joint venture que els va convertir en la parella feliç oficiosa del pop lleuger europeu. Sí, abans de Pimpinela ells apareixien com a prototip de duo kitsch, encara que, lluny de barallar-se en les seves cançons, es delectaven en les seves escenes riques en sucre.
REPETIDOR EUROVISIU / Ella cantava amb un fil de veu a l’estil Jane Birkin, en contrast amb el poder d’Al Bano, i les seves cançons romàntiques combinaven frasejos de l’un i de l’altre, donant-se la rèplica i adornant les seves actuacions amb mirades insinuants. L’apoteosi de la cursileria, embolicada, tot s’ha de dir, en boniques melodies, com la de We’ll live it all
again, amb text seu, amb què van representar Itàlia a Eurovisió-76: setena plaça, la mateixa que van aconseguir el 1985 amb Magic, oh magic.
Van brindar èxits com Sharazan (1981) i Felicità (1982), aquesta amb ritme tecnopop, abans que el naufragi del matrimoni, amb el rerefons de la tràgica desaparició de la seva filla Ylena, conduís al final del duo el 1999. Al Bano va llançar Concerto classico i va compartir escenari amb Plácido Domingo i Josep Carreras. Vinculat a accions humanitàries (Ambaixador de Bona Voluntat de l’ONU), al segle XXI ha seguit publicant discos dominats per composicions pròpies. I, deixant enrere les tempestes, el duo amb Romina Power ha reviscut en agradables vetllades com la del Festival de Peralada del 2014.
Al Bano va superar l’any passat un infart i sembla haver decidit donar prioritat a la serenitat vital davant de la crida dels escenaris.
L’artista italià va arribar a compartir escenari amb Plácido Domingo i Josep Carreras