Rescat de les autopistes, una història que no s’acaba
El conveni per a la gestió exprés per part de l’Estat planteja problemes d’indisponibilitat i una inevitable litigiositat
El mes d’agost passat, el BOE publicava el conveni per a la gestió exprés de les autopistes rescatades. La publicació d’aquell conveni va sorprendre els que seguim els procediments concursals de les societats concessionàries. Els termes del conveni preveuen que la Societat Estatal d’Infraestructures de Transport
Terrestre –Seittsa– passarà a ser, a partir del mes de gener del 2018, l’entitat que gestioni directament –excepte l’autopista MadridToledo, AP-41– les infraestructures de fins a vuit grups d’autopistes de titularitat estatal. La gestió directa per part d’aquella societat estatal no seria una mala opció si no fos perquè, en aquests moments, moltes d’aquestes societats es troben en concurs –en diferents fases del procediment–, cosa que dificulta si no impedeix disposar d’aquestes infraestructures, almenys, amb caràcter immediat.
Sense entrar ara en detalls procedimentals que, segurament, avorririen el lector, la publicació del conveni trasllueix un canvi en el plantejament de l’executiu. Primer, aquest va tractar de trobar una solució convinguda amb els creditors. Davant la impossibilitat de trobar una solució convinguda ha intentat –per tots els mitjans a la seva disposició– evitar la liquidació interposant tants recursos i incidents
com tenia al seu abast: Accesos de Madrid, Sociedad concesionaria Española, SA ( R-3/R- 5) i Ciralsa, Sociedad Anónima concesionaria del Estado (circumval·lació d’Alacant).
Les raons són senzilles. La LCSP (a l’espera que entri en vigor la llei 9/2017) estableix la resolució automàtica del contracte de concessió com a conseqüència de l’obertura de la fase de liquidació i obliga a abonar als concessionaris l’import de les inversions realitzades. És a dir, la coneguda com a responsabilitat patrimonial administrativa –RPA–, una quantitat que arriba a uns 5.000 milions d’euros, xifres que varien en funció de la font que es consulti. La determinació concreta de la quantia resultarà de l’aplicació de la fórmula continguda en el contracte de concessió i variarà en funció del temps que duri el procediment concursal i del temps que aquestes continuïn prestant el servei.
En tot cas, la quantitat que l’Estat hagi d’abonar en concepte de RPA anirà, inevitablement, disminuint proporcionalment. Tot i que aquesta qüestió haurà de sustentar-se mitjançant el procediment administratiu oportú i al marge del procediment concursal, el que sí que és cert és que sigui quina sigui la quantitat resultant, hi haurà impacte en el dèficit (més gran o no tant). Perquè no podem oblidar que juga la regulació comunitària de la comptabilitat pública i del pacte d’estabilitat, que actua com un dret subterrani de la contractació pública d’extraordinària importància.
En definitiva, la publicació del conveni planteja un primer problema, la indisponibilitat avui dia de les infraestructures (i dubtem que el gener del 2018), però també una inevitable litigiositat a l’hora de fixar la RPA, allargant-se el conflicte en el temps.